dijous, de juny 01, 2017

La NASA anuncia una missió cap al mateix infern. Anem al Sol!

Acostumats com estem a sentir que s'envien missions espacials cap a l'exterior del Sistema Solar (a Mart, a Júpiter, Saturn,...) potser sorprèn saber que la NASA acaba de desvetllar detalls sobre un vol que s'aproparà com mai s'ha fet al Sol.

Anomenada Parker Solar Probe, aquesta sonda partirà de la Terra l'estiu del 2018 en direcció a l'astre rei. El seu objectiu principal és estudiar la corona solar, que és una extensa regió que envolta el Sol més enllà de la seva superfície. Allà tenen lloc fenòmens que no acabem d'entendre, i que ens afecten molt.

Seria de sentit comú que la corona solar estigués més freda que la pròpia superfície de l'estrella. De fet, tal com viatges des de l'interior del Sol fins a la superfície la temperatura va baixant des dels increïbles 15 milions de graus fins als "modestos" 5.500. Però és que, en alguns llocs, la corona, aquesta regió externa, arriba als 1,7 milions de graus! Sospitem que aquest fet tan sorprenent té a veure amb l'efecte d'enormes camps magnètics que es generen, però no entenem bé el mecanisme.

A la corona, grans quantitats de partícules carregades elèctricament (la major part, protons i electrons) són accelerades a altíssimes velocitats i llançades a l'espai, formant el que coneixem com a vent solar.

Aquestes partícules són perilloses per a la vida, ja que poden produir danys als teixits i mutacions genètiques. Afortunadament per nosaltres, l'escut magnètic de la Terra ens protegeix del bombardeig constant, atrapant les partícules quan encara són a l'espai (i produint magnífiques aurores boreals o australs).

Però de vegades, ni el camp magnètic del nostre planeta se'n surt amb els esternuts del Sol.

Ocasionalment, la corona solar envia, tot d'una, enormes masses de plasma a l'espai, en mig d'explosions conegudes com ejeccions de massa coronals. Aquests immensos núvols, formats també per partícules carregades, triguen pocs dies en arribar a l'alçada de l'òrbita de la Terra. I, si per un casual, ens trobem al mig de la seva trajectòria, ...

La capacitat de protecció del camp magnètic del nostre planeta es satura, i es generen corrents que afecten als equipaments electrònics. Són les temudes tempestes solars.

Deixeu que us expliqui. 

Una de les tempestes solars més grans enregistrades es va produir al setembre de 1859. Les aurores van ser visibles des del nord d'Àfrica, i la xarxa mundial (Europa i EEUU) de telègraf va emmudir. Era un món a penes tecnificat. Però què seria actualment? Els efectes podrien ser devastadors.

Al març de 1989, la regió del Quebec es va quedar sense electricitat durant 9 hores, quan una tempesta solar moderada va impactar-nos. Novembre de 2003: li va tocar rebre a Suècia, que va quedar a les fosques durant una hora.

Aquestes van ser petitones.

Al juliol de 2012, una enorme tempesta va fallar per només 9 dies de marge. Si ens hagués tocat, els experts creuen que els seus efectes haurien estat globals, fregint satèl·lits de comunicacions, centrals elèctriques, i posant fins i tot en perill vols intercontinentals. S'estima que el món hauria trigat anys en recuperar-se!

Tempestes solars n'hi ha hagut sempre, però, com deia, el món mai havia sigut tan depenent de la tecnologia com actualment. Per tant, la qüestió no és "si ens tocarà el rebre", sinó "quan".

La sonda solar Parker ens pot enviar dades que ens ajudin a entendre com i per què es produeixen aquestes gegantines ejeccions de matèria. No les podrem evitar, però potser sí que les podrem predir i detectar a temps per a activar sistemes de contingència.

Al començament deia que la sonda s'aproparia molt al Sol. Ho farà a només 6,2 milions de quilòmetres, 7 vegades més a prop que qualsevol altre missió anterior. Porta un escut tèrmic de quasi 11,5 cm de gruix, capaç de suportar uns 1.400 graus de temperatura, i que ha de poder protegir els delicats instruments que viatjaran dins la nau.

La Parker anirà orbitant en una trajectòria molt elongada durant un xic més de 6 anys. En diferents encontres amb el planeta Venus, perdrà energia i s'anirà apropant cada cop més al Sol, fins arribar, al final de la missió, a aquests 6 i escaig milions de Km de distància de l'infern. En aquell moment, accelerada pel Sol la velocitat de la sonda serà bestial: més de 720.000 Km per hora (en 3 minuts donaria una volta sencera a la Terra!).

En els moments en què s'allunyi del Sol, la sonda aprofitarà per desplegar les seves antenes i enviar-nos les dades que hagi anat recollint.

Us deixo l'enllaç a l'entrevista que aquest matí m'ha fet la Mònica Terribas dins del programa "El Matí" de Catalunya Ràdio.



L'Agència Espacial Europea també té el seu programa de sonda solar, del que properament anirem coneixent més detalls.

I és que el Sol ho és tot per nosaltres. Ens il·lumina i escalfa amb la seva llum. Però quan s'enfada, més val que no interposar-se al seu camí. 

A veure si aquestes missions ens ajuden a comprendre les raons dels canvis d'humor de la nostra estrella, i potser així ens podem aixoplugar millor quan s'irriti.




0 comentarios:

Publica un comentari a l'entrada

Estels i Planetes

TOP