diumenge, de gener 31, 2010

L'estrella vespertina, l'estrella de l'alba... és el mateix?

Tots nosaltres haurem escoltat, en un moment o un altre, les expressions “estrella de l’alba” i “estrella vespertina” (en castellà, pels més “vells” de nosaltres, que és com ho vàrem aprendre a l’escola de petits: “lucero del alba” i “lucero vespertino”).

Aquest és el nom que rep una “estrella” molt brillant, que de vegades, misteriosament, apareix abans de la sortida del Sol, i d’altres vegades es mostra just després que el Sol s’ha amagat. Com pot ser? Què és aquest punt tan brillant, i per què es comporta així?

Aquesta “estrella” no és tal estrella, sinó el planeta Venus, que com sabeu és cosí germà de la Terra... bé, o així ens ho pensàvem els humans abans d’enviar-hi les primeres sondes i descobrir que, de fet, és el més semblant a un infern (llegiu http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/09/un-planeta-germa-simple-vista.html).

La seva lluentor és absolutament espectacular. Si l’heu vist (hey! Segur que sí... el què passa és que potser no sabíeu que era Venus) recordareu la llum tan intensa, ... no hi ha RES comparable en el cel (excepte el Sol i la Lluna, és clar!). És tan lluent que, sota determinades condicions, la llum d’aquest planeta arriba a projectar ombra al nostre voltant!!!

Aquest punt brillant és perfecte per a adonar-se’n de la diferència que hi ha quan mirem una estrella a simple vista i un planeta: la llum d’aquest darrer objecte ens apareix com a fix, no fa pampallugues. Ens podem quedar astorats, mirant aquest far de llum. En canvi, la llum d’una estrella veurem que sempre es “mou”, sembla canviar d’intensitat, fa pampallugues (aquest efecte és degut a l’enorme distància que ens separa de les estrelles).

Per què Venus brilla tant?

En primer lloc, és un planeta proper, i té una mida similar a la de la Terra. En segon lloc, Venus té una atmosfera molt densa, que reflexa de forma molt eficient la llum del Sol.

I parlem ara del moviment màgic de Venus, de matinada a vespre?

Doncs és un efecte senzill d’entendre. Venus és un planeta “interior”. És a dir, la seva òrbita queda més propera al Sol que la nostra (Mercuri seria l’altra planeta interior).

Ara, intentem visualitzar el moviment de Venus i la perspectiva de visió que tenim des de la Terra.

Espero que el diagrama que he preparat us sigui d'utilitat per a poder entendre de forma senzilla el què explicarem.


Comencem amb Venus entre nosaltres i el Sol (el punt P1 a l’esquema).

En aquesta situació, no veiem Venus... per vàries raons. La més important és que, simplement, és de dia, i la brutal lluentor del Sol ens impedeix veure res de res (ni estrelles, ni planetes). En segon lloc, si poguéssim veure’l, estaria en fase “nova”, és a dir, la cara il·luminada de Venus estaria d’esquena a nosaltres.

Venus es va movent, suposem que cap a la dreta (del punt P1 al P2). Poc a poc, dia rere dia, Venus es va “separant del Sol” segons la nostra perspectiva. Què observem? Doncs Venus “adelanta” al Sol, el “precedeix”. Segons la nostra perspectiva de visió, tenim Venus a la dreta del Sol. Aquest Venus el començarem a veure a la matinada, ABANS de la sortida del Sol.

En efecte, els astres ens van apareixent per l’horitzó Est (a mesura que la Terra gira en sentit contrari). Primer ens sortirà Venus. La veurem com una “estrella” brillantíssima en el cel matutí de l’Est. I després el Sol.

Tal i com Venus segueix orbitant al voltant del Sol i es va movent cap a la dreta (sempre segons la nostra visió), cada dia es va separant més del Sol... és a dir, surt més d’hora per l’horitzó Est, i és més senzill de veure, ja que arriba a mostrar-se unes hores abans de la sortida del Sol, quan encara és fosc.

Fixem-nos, a més, que Venus, igual que la Lluna, ens presentarà fases. Quan arribi al punt P2, que és el punt de màxima separació visual des de la Terra, Venus ens presentarà una fase de “quart creixent” (es pot observar en l’esquema).
Passat el punt P2, i tal i com Venus segueix movent-se, veiem que aquest planeta torna a “apropar-se” al Sol. Arribat el punt de màxim allunyament, P2, el moviment orbital de Venus fa que sembli “recular”. Cada dia, Venus comença a perdre aquest avantatge horari sobre la sortida del Sol (s’està movent de P2 a P3).

Poc a poc, Venus es va apropant a un altre punt interessant: en la nostra perspectiva de visió, el planeta queda ara darrera del Sol (és el punt P3 en l’esquema). No el podem veure (el Sol torna a amagar-lo amb la seva lluentor).

Si el poguéssim veure, ens presentaria una fase plena, totalment il·luminat pel Sol.

El nostre planeta màgic segueix movent-se al voltant del Sol, i comença a circular des del punt P3 al P4. Ostres, tot d’una Venus comença a mostrar-se un altre cop, però ara “segueix” al Sol en el moviment pel nostre cel. Quan el Sol es pon, Venus el segueix. És a dir, veiem Venus a la posta de Sol, i mirant a l’Oest.

Quan arriba al punt P4, tornem a tenir màxima separació visual del Sol. Veiem Venus fins a unes hores després de la posta de Sol, ben alt en el cel de l’Oest. La seva fase (si la veiéssim a través d’un telescopi modest) seria de “quart minvant”).

El moviment de P4 a P1 tanca el cercle,... i torna a començar.

L’efecte, com veieu, és que Venus va “jugant” amb el Sol a fet i amagar. I passa d’un costat a l’altra, passa del cel matutí al vespertí, passa de l’Est a l’Oest.

Ara, com resum, veiem algunes de les característiques curioses de tot això:

- Venus no se separarà mai molt visualment del Sol. Mai no trobarem Venus a mitja nit per exemple.
- De vegades, i per efectes de la perspectiva favorable, en el punt P1 Venus passarà “per sobre” del globus del Sol. Aquest fenomen, rarissim, s’anomena “trànsit”, i és molt espectacular vist a través de telescopis solars: es veu el cercle petit de Venus projectat sobre la superfície del Sol
- Si busquem Venus a la matinada, l’haurem de buscar a l’horitzó Est. I, a l’inrevés, si el busquem al vespre haurem de mirar a l’Oest.
- La fase de "Venus ple" no és visible des de la Terra... excepte durant un eclipsi total de Sol!!!

En el moment d’escriure aquest article (inici de febrer de 2010), Venus es troba transitant des del punt P3 al P4. El podem anar veient al vespre, de moment molt juntet al Sol, i per tant difícil de veure... però a finals de febrer ja s’haurà separat el suficient com per a que el puguem veure clarament un cop el Sol s’hagi amagat al vespre. Mirant a on? Si, efectivament, a l’Oest. Serà “l’estrella vespertina” per uns mesos.

Us convido a que el mireu. Us sorprendreu de la lluentor. Pensareu que és un avió, o algun objecte artificial. Fins que al cap d’observar uns segons deduireu que és un objecte fix en el cel,... deduireu, tan brillant, no pot ser res més que Venus. I si tanqueu els ulls us semblarà veure’l encara... i, per aquells de nosaltres més somiadors, potser ens semblarà notar la seva escalfor a la cara!

dissabte, de gener 23, 2010

Us atreviu amb aquest TEST?


Aquesta setmana, el tema d’aquest post és un petit test, amb qüestions que han anat sortint al llarg dels articles publicats durant l’any 2009.


L’objectiu és doble. Per una banda, reforçar alguns dels coneixements que hem anat adquirint, sobre temes bàsics i a l’hora fascinants. Per altra, passar una estona entretinguda.

Aquí va. Cada pregunta conté 3 respostes possibles, però només una d’elles és certa. Ah, i les solucions les deixarem per a un proper post, val?

1. La teoria més provable sobre l’origen de la Lluna diu que es va formar...
1.1 a partir d’un asteroide capturat per la Terra
1.2 a partir de la col·lisió d’un objecte amb la Terra
1.3 al mateix temps que la Terra

2. Anomenem a la nostra galàxia...
2.1 Via Làctia
2.2 Galàxia d’Andròmeda
2.3 Galàxia principal

3. L’estrella que està més propera a la Terra és...
3.1 Alfa Centauri
3.2 El Sol
3.3 Vega

4. Les pluges d’estels es produeixen quan...
4.1 La Terra travessa l’òrbita d’un antic cometa
4.2 Xoquen dos asteroides
4.3 Partícules provenint del Sol entren a l’atmosfera

5. En un eclipsi de Lluna ...
5.1 Tenim Lluna en fase Nova
5.2 Tenim Lluna en fase Plena
5.3 La Lluna pot estar en qualsevol fase

6. L’Univers...
6.1 Està estable
6.2 Es contrau
6.3 S’expandeix

7. Les estrelles son...
7.1 Grans boles d’hidrogen
7.2 Grans boles de foc
7.3 Grans boles de roca

8. Les galàxies son...
8.1 Núvols de gas que brilla
8.2 Núvols de gas no brillant
8.3 Grans agrupacions d’estrelles

9. Les estrelles que formen part d’una constel·lació...
9.1 Estan molt properes entre elles
9.2 Poden no tenir cap relació entre elles
9.3 Giren al voltant d’un centre comú

1o. Els planetes, al nostre cel, ...
10.1 Surten per l’Est i es ponen per l’Oest, com el Sol
10.2 Surten per l’Oest i es ponen per l’Est, en sentit contrari al Sol
10.3 Poden sortir per qualsevol lloc

11. Les estacions de l’any es produeixen per què...
11.1 La Terra té una òrbita el·líptica
11.2 L’eix de la Terra està inclinat
11.3 La Terra no sempre està a la mateixa distància del Sol

12. Els planetes que es coneixen...
12.1 Giren tots al voltant del Sol
12.2 Giren tots al voltant d’estrelles
12.3 Formen part del Sistema Solar

13. La Lluna sempre ens mostra la mateixa cara per què...
13.1 Triga el mateix en girar sobre sí mateixa que en girar al voltant de la Terra
13.2 No gira
13.3 Per què només la veiem de nit

14. Els forats negres es diuen així per què...
14.1 Son de color negre
14.2 No es poden detectar
14.3 No deixen escapar ni la llum

15. De galàxies se’n coneixen...
15.1 Milions
15.2 Centenars
15.3 Desenes

Fins aquí el test. No ha estat tan complicat, oi?

dissabte, de gener 09, 2010

El cel aquest mes de ... Gener

Benvinguts a l'any 2010. Aquest any ens portarà algun event digne d'esment, com ara un eclipsi total de Sol, al mes de Juliol, visible des de, ni més ni menys, que la Illa de Pasqua!

De moment, per als que us agradi alçar la vista i reconèixer objectes, tenim al planeta roig, Mart, perfectament visible. El trobareu a mitjanit, mirant cap al SudEst, i ben a prop de les estrelles brillants de la constel·lació de Leo el lleó:
Distingireu Mart pel seu color ataronjat, i a més per tenir una lluentor fix, que no fa pampallugues (com si que fa la llum de els estrelles).
Però si teniu dubtes, a finals de mes la Lluna plena ens ajudarà a identificar Mart, tal i com es veu en el diagrama següent:


Els què teniu telescopis, ja els podeu preparar per a observar aquest planeta, ja que a finals de mes el tindrem en la seva distància més propera a la Terra des del 2008. Tot i així, no serà aquesta una aproximació de les més espectaculars, però ens permetrà identificar alguns detalls de la seva superfície, com per exemple el seu casquet polar.

D'aquí a unes setmanes parlarem de Saturn! Ja el tenim de "tornada" al cel nocturn, i poc a poc s'anirà situant en posició excel·lent per a observar-lo.

dimecres, de gener 06, 2010

Les fases de la Lluna i els eclipsis


Fa ben pocs deies, coincidint amb el canvi d’any, hi va haver un eclipsi parcial de Lluna. Al parlar del tema, amb els amics amb els què estàvem passant uns dies de vacances al Lluçanès, van sorgir una sèrie de preguntes que em van fer pensar que potser valia la pena parlar-ne en el blog.

En un article anterior, parlàvem dels eclipsis de Sol (http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/06/com-funciona-un-eclipsi-de-sol-el.html), i avui explicarem com funciona un eclipsi de Lluna.

El primer que val la pena que entenguem és el funcionament de les fases lunars: les tan conegudes Lluna plena, quarts creixent i minvant, Lluna nova, són moments determinats en l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra. Si entenem com funcionen les fases, serà fàcil treure una mica més de suc de què són els eclipsis.

Les fases de la Lluna es produeixen en funció de la situació de la Lluna respecte del Sol. Imaginem una esfera propera a nosaltres (que “som la Terra”). Aquesta esfera és la Lluna, la qual va girant al voltant nostre. Més lluny, tenim al Sol, que ens envia els seus raigs de llum.

Situem l’esfera de la Lluna a un costat nostre (de la Terra), obtenint així un triangle entre la Terra, la Lluna i el Sol. El Sol està il·luminant la cara de la Lluna que està enfocada a l’astre rei, però, per efecte de la perspectiva, des de la Terra només veiem una part de la cara il·luminada de la Lluna: és una fase de “quart”.

La Lluna va girant al nostre voltant, de forma que la perspectiva va canviant, i així també es van succeint les fases. Justament quan la Lluna es troba “davant” nostre, en la mateixa direcció que el Sol, tenim la Lluna Nova. Veiem algunes curiositats d’aquesta fase:

* La Lluna no es veu, per què no podem veure la cara il·luminada.

* Fixem-nos, per tant, que la Lluna es troba situada a sobre o a sota del Sol, tal i com ho veiem des de la Terra. És a dir, si la poguéssim veure, la veuríem de dia.

* Si, per un casual, la Lluna està “damunt” del Sol, segons la nostra perspectiva, tindrem un eclipsi de Sol, que podrà ser total o parcial, en funció de la coincidència entre la Lluna i el Sol. Per tant, sempre que hi hagi un eclipsi de Sol tindrem Lluna Nova.

Cura amb la deducció contrària: no sempre que hi ha Lluna Nova hi ha eclipsi de Sol, ja que l’òrbita de la Lluna està lleugerament inclinada respecte del pla que forma la Terra i el Sol, i en les fases de Lluna Nova aquesta es sol situar, com hem vist, per sobre o per sota, sense arribar a tapar al Sol.

La fase contraria, la Lluna Plena, la tenim quan la Lluna està “al darrera”. El Sol il·lumina justament la cara de la Lluna que estem veient, i observem d’aquesta forma al nostre satèl·lit totalment il·luminat.

En aquesta configuració, intentem imaginar on es troba l’ombra que la Terra projecta cap al seu darrera. En efecte, El Sol, al il·luminar-nos, produeix una ombra nostra que, en forma de con, es projecte cap al darrera. Doncs bé, quan la Lluna Plena passa justament per sobre d’aquest con d’ombra, tenim un eclipsi de Lluna. La Lluna “desapareix” per què la Terra li tapa la llum del Sol. Vist des de la Lluna, tindríem... un bonic eclipsi de Sol!

Per tant, acabem de veure que en un eclipsi de Lluna, la Lluna sempre està PLENA.

Com passava amb els eclipsis de Sol, els de Lluna també poden ser totals o parcials, en funció de la coincidència de la Lluna Plena amb el con d’ombra de la Terra.

La natura ens ha regalat aquests fenòmens gràcies a les dimensions dels astres vistos des de la Terra. En efecte, resulta que la mida de la Lluna és quasi idèntica a la del Sol (vist des de la Terra, és clar). Això permet que existeixin els eclipsis totals de Sol. Si la Lluna fos més petita (com li correspondria, tal i com veiem a http://estelsiplanetes.blogspot.com/2009/10/la-millor-companya.html, no existirien els eclipsis totals de Sol!)

Però justament per què són quasi idèntics en mida, els eclipsis de Sol duren pocs minuts, i a més només es poden veure des de determinats punts de la Terra.
Pel contrari, es eclipsis de Lluna poden durar molt més (hores), degut a que la mida del con d’ombra projectat per la Terra és molt més gran que la Lluna, i aquesta triga molts minuts ens travessar-lo. I es veuen des de “tota” la Terra (la part de la Terra en la què sigui de nit, és clar!).

I, per acabar, us deixo una pregunta per a resoldre: com funciona això de que la Lluna sempre ens ensenya la mateixa cara? Com és possible?

Categories

Estels i Planetes

TOP