dissabte, de març 18, 2017

Un eixam de naus volaran cap a una altra estrella... i jo ja no ho veuré

Sí, és una d'aquelles fites que no veuré. Són tants, tants i enormes, els reptes tecnològics que hem de superar que, de moment, aquesta missió és tan sols un projecte sobre paper.

Un projecte sobre paper, però que compte al darrera amb el suport d'un multimilionari, de nom Yuri Milner, i d'un grapat de científics, cada cop més nombrós. Entre ells, el gran Stephem Hawking.

(podeu veure al multimilionari, junt amb el famós físic, a la foto de la dreta. Milner sosté el prototip de les naus).

El projecte, Breakthrough Starshot, va, ni més ni menys, que d'enviar nano-naus a l'estrella més propera. I fer-ho a velocitats properes a les de la llum, per tal que el viatge es pugui fer en qüestió d'anys.

Anem a pams.

La idea és impulsar, mitjançant un conjunt de potents làsers, unes naus que estarien composades d'un xip minúscul (en els dissenys actuals es parla de naus de 15 mil·límetres de costat). La llum dels làsers espitjaria una gran vela (d'uns 4 metres de costat) a la que les naus estarien connectades.

S'està pensant en assolir velocitats de l'ordre del 20% la de la llum. Això s'aconseguiria amb uns pocs minuts d'impuls per part dels làsers, un cop les naus i les seves veles estiguessin en òrbita fora de l'atmosfera. D'aquesta forma, el viatge al sistema estel·lar que tenim més a prop, el complex Alfa Centauri, es podria fer aproximadament en uns 20 anys.

Què portarien les minúscules naus? Doncs aquest és un dels grans reptes de la tecnologia. En un espai tan reduït transportarien una càmera (!), un sistema de transmissió per poder-nos enviar imatges i dades, i un conjunt d'instruments de mesura (el concepte "conjunt" adquirirà, després d'aquest projecte, un nou significat!)

Per què estan parlant de moltes naus? Seria l'estratègia dels peixos quan ponen ous. Naus tan petites i lleugeres no podrien disposar de protecció front possibles impactes. A aquestes velocitats, el xoc contra un gra de pols còsmic seria fatal pel xip. Durant el viatge de 20 anys podrien passar moltes coses. De forma que la solució, diuen, és llançar-ne milers alhora, esperant que algunes d'elles sobrevisquin.

I un cop allà? Aquesta és una de les grans crítiques que els detractors del projecte, que, per cert, n'hi ha molts, esgrimeixen. Les naus, sense capacitat de navegar, sense motor, passarien a tota velocitat de llarg. És a dir, tot el cost (enorme) del projecte serviria per recollir algunes dades i imatges, potser llunyanes, d'alguna de les estrelles del sistema Alfa Centauri, i potser, amb molta, molta sort, en alguna de les imatges podria sortir algun planeta (sento emprar tantes "algunes" en aquest paràgraf,... però és que haurien de coincidir moltes "algunes" per anar bé).


Des de la Terra, a tanta distància, és impossible "apuntar". Sí, apuntaríem a l'engròs, cap al sistema estel·lar. Però desconeixem les òrbites exactes dels planetes que hi pugui haver (sabem ara que n'hi ha), i ben bé podria passar que les naus travessessin aquells sistemes solars a força distància de qualsevol dels objectes que hi habiten, i que les dades que ens enviessin fossin totalment inútils.

De nou, l'estratègia dels peixos. Si se n'envien milers, algunes de les naus podrien passar a prop de les estrelles, o d'algun planeta. Qüestió de molta, molta sort. Les probabilitats serien ínfimes, ja que els espais buits entre planetes són enormes.

Altres reptes importants tenen a veure amb els làsers. De moment, no es disposa a la Terra de cap sistema de làsers que tingui la potència que el projecte requereix. El sistema constaria de centenars de làsers, que combinarien la seva llum per formar un feix enormement potent.

Una altra qüestió és com enfocar de forma precisa els làsers cap a les veles. Estem parlant de veles de 4 metres, però que se situarien a milers de quilòmetres de distància. Com fer arribar de forma exacte un feix de llum làser al centre de cada vela? L'impuls només hauria de durar uns pocs minuts. Assolida la velocitat de creuer, la nau ja seguiria per inèrcia.


I les veles? Tampoc sabem ara mateix com fabricar-les. Han de ser extraordinàriament primes (es parla de gruixos equivalents als de les parets d'una bombolla de sabó), i fetes d'un material brutalment reflectant. És a dir, aquestes veles han de poder reflectir més del 99,999% de la radiació que rebin dels làsers. Perquè si no la potentíssima llum del làser les destruirà. No disposem d'aquest material, i s'haurà de dissenyar expressament.

Més reptes? El sistema de transmissió. Sí, perquè volem que quan les naus supervivents ens enviïn dades, les puguem rebre. Com enfocaran? Imagineu-vos un quadradet de 15 mil·límetres de costat, a 4 anys llum de distància: la seva micro-antena ha d'enfocar amb tanta precisió cap a la Terra que sembla impossible poder-ho aconseguir. Perquè, és clar, la potència de la seva emissió serà molt baixa. Tota l'energia l'aconseguiran de minúsculs generadors, segurament nuclears (que càpiguen en un xip de 15 mil·límetres, recordem!).

Per rebre les feblíssimes senyals, un possible sistema seria fer que els milers de naus es llencessin en grups espaiats, en eixams, de forma que els senyals de les primeres fossin rebuts i retransmesos per les següents, en un sistema en cadena. Això també solucionaria la problemàtica de l'apuntat.

Veient tots aquests problemes, i la futilesa més que probable del resultat final, un es pregunta: paga la pena?

Personalment, i igual que molts científics, penso que sí. Només pel que significa el desenvolupament tecnològic que aquest projecte impulsaria. Nous materials, nous micro-sistemes. Cada repte, cada un d'ells, es mereix un projecte a part. De fet, l'home ha avançat, al llarg de la història, a partir de reptes, molts d'ells amb poca possibilitat de resultat final satisfactori.

Crec que és un projecte absolutament inspirador. No només impulsarà la tecnologia, sinó que ens pot unir en una aventura apassionant. Sí, perquè aquest projecte requerirà de la participació d'un munt de països, i de milers i milers de científics i enginyers d'arreu.

I els diners? De moment el multimilionari en té per anar posant. Però suposo que se'n necessitaran més. Molts més.

Com sempre, tot ha de ser equilibrat. No podem descuidar els problemes gravíssims que tenim al nostre planeta. Alguns ben bé al costat de casa nostra. Hem de tenir clares les nostres prioritats. Però no per això hem de seguir investigant i fent avançar la tecnologia, que ens hauria de servir per anar construint un món millor per a tots.

Aquest delicat equilibri, ho sé, és complex. Però, sempre dic, mirem les despeses en armament. L'exemple que empro sovint: 6 o 7 avions de darrera generació, dels de matar, paguen actualment una missió no tripulada a Mart. O a Júpiter. 6 o 7! Penseu ara quants avionets de llençar bombes compren els països cada any.

Els meus insignificants 10 euros els empraré per comprar oli, arròs, o pasta per a les persones que recullen aliments a l'entrada dels supermercats (no ho faig amb la freqüència que tocaria). Són insignificants per mi, és clar. Per altres signifiquen poder menjar. Però al mateix temps, vull que part dels impostos que pago es dediquin també a combatre les desigualtats. I de pas, uns quants a la investigació. I en cap cas a la guerra.

Bé, he començat parlant d'una missió impossible, i he acabat amb un altre tema impossible.

Humans! Potser algun dia algú ens estudiarà. I ves a saber si ens arriben a entendre!

De moment, seguiré llegint i seguint aquest projecte il·lusionant. Com diu un dels seus impulsors: avui som molt lluny de poder-lo fer realitat. Però potser si ara comencem, en uns 40 o 50 anys estarem a punt.

Les matemàtiques se'm donen bé, crec. 50 anys de desenvolupament, més uns 20 anys de viatge, més uns 4 anys per a rebre els senyals. No, crec que ja no ho veuré.


Però res m'impedeix tancar els ulls i imaginar. Imaginar un eixam de petites naus, corrent a tota velocitat per a donar una ullada a un indret de l'univers totalment desconegut.

dissabte, de març 11, 2017

Empresa i astronomia? Pot ser?

Empresa i astronomia? És possible?

Aquesta és una qüestió que em vaig plantejar ara fa un parell d'anys, davant els suggeriments de familiars i amics. Coneixedors de les meves dues passions, m'encoratjaven a intentar sumar aquests àmbits. Per què no un producte per empreses, que utilitzés l'astronomia com element facilitador de dinàmiques de discussió de negoci?

Després de tot, Leading-On, la meva empresa de consultoria, és especialista en gestió del canvi i persones, i fa molt de temps que treballem amb equips directius, comandaments, i forces comercials, conduint sessions de treball sobre aspectes clau de la seva activitat. I, a títol personal, l'astronomia ha anat ocupant, cada cop més, una part important de la meva agenda. Per què no provar-ho?

La llavor d'una idea es va anar desenvolupant. Seria una metodologia innovadora, pionera. No hi havia referències similars, ni res que s'hi assemblés. Justament, aquesta era la gran oportunitat.



No, no es tractava de pujar un grup d'executius a un observatori, a observar el cel. Això no té cap mèrit. És una activitat divertida, interessant,... i ja està. Havia de ser quelcom que impactés en el negoci, en les problemàtiques del client. Havia de ser una metodologia, que agrupés un seguit d'activitats, d'exercicis, de discussions, que vehiculessin el treball sobre les temàtiques clau que el nostre client necessités.

Amb un primer esbós d'aquesta metodologia, vàrem trobar els socis ideals. Per un costat, el Parc Astronòmic del Montsec, que hi va creure, i amb el que vàrem arribar de seguida a un acord de col·laboració per realitzar allà les activitats. Per un altre, l'empresa Tu i Lleida, especialista en serveis turístics en el territori, que ens resoldria tots els aspectes logístics, com ara allotjaments, desplaçaments, etc. Com una bombolla, l'entusiasme dels  Consells Comarcals de la Noguera i del Pallars, de la Diputació de Lleida, i dels pobles de la regió es va sumar al nostre propi.

No vàrem trigar gaire en aconseguir el primer gran èxit. Una gran empresa que hi va creure, i es va convertir en el primer client. El comitè de direcció d'una multinacional farmacèutica va ser la primera referència d'un producte que naixia amb molta il·lusió, i amb l'orgull de ser realment una innovació en tota regla.



Els aprenentatges de la primera edició ens varen permetre millorar, i introduir nous elements en les dinàmiques de treball. I així vàrem anar sumant clients. Noms molt rellevants en el seus sectors. Grans multinacionals, amb equips de vegades vinguts des de fora.

Avui aquella idea de fa dos anys és un producte assentat, i enregistrat sota la marca "A space to grow" ("Un espai per créixer"), que oferim en varis idiomes. Seguim sent pioners, i el producte no para de enriquir-se amb noves experiències i idees.

La il·lusió dels que treballem a Leading-On segueix, també, en alça. Preparem novetats, alguna d'elles bastant espectacular. La veu ha corregut, i hem rebut interès d'altres llocs, d'Espanya però també de fora, que s'han posat en contacte amb nosaltres per exportar la metodologia.

Empresa i astronomia. Què més podia demanar?


Podeu trobar més informació al web de Leading-On: Un espai per créixer.


dissabte, de març 04, 2017

La Contra de La Vanguardia: "La teva sang és la memòria d'un cataclisme sideral"

"Sí, segueix per aquí. Això que dius, ... desenvolupa-ho!"

Les cames em tremolaven quan va marxar. Havia estat tan fàcil que no podia ser. Allà quedava jo, assegut, tirat, sobre un sofà de la cafeteria d'un hotel de la zona del Port Olímpic de Barcelona. Intentant assimilar el que havia passat.

"Tens una increïble habilitat per extreure informació alhora que prens notes. Avui d'aquest tema. Demà d'un altre" li havia dit jo quan ens vàrem acomiadar, després de dues hores i mitja d'entrevista, que van passar volant.

No el podia deixar marxar sense que em dediqués un exemplar de la seva darrera novel·la, "La filla del capità groc". Un llibre espectacular, us ho dic de debò. Un relat que m'ha tingut enganxat durant dies, i que només al final m'ha permès entendre la misteriosa dedicatòria amb què em va regalar.

Feia pocs dies que havia enviat un exemplar del meu més que modest "Retrats d'un univers sorprenent" al Víctor Amela. Perseguia l'objectiu que m'havia marcat feia mig any, quan vaig dir-li a la meva família, per sorpresa seva, que volia intentar aconseguir una Contra de La Vanguardia, perquè creia que l'astronomia, explicada des d'una vessant humanista, tenia l'atractiu suficient com per a merèixer tan extraordinària fita.

"M'ha agradat el llibre. Voldria entrevistar-te. Com tens aquest proper dijous?"

Era un dilluns del mes de gener quan vaig llegir aquesta resposta en un email que en Víctor Amela em va enviar. Estava sol a casa, i vaig saltar de la cadira. Com un nen.

"Sí, segueix per aquí. Això que dius, ... la història de l'univers en una setmana... m'agrada!"

Amb frases com aquesta, i preguntes molt ben trobades, l'Amela em va guiar a través de l'entrevista. Jo xerrava i xerrava. Potser massa, però ell em provocava, m'empenyia, em reptava. Es notava que el tema l'apassionava, que l'emocionava.

Em va fer sentir important. Vaig gaudir cada segon d'aquella trobada.

Aconsellat per un principi de prudència em vaig obligar a guardar confidencialitat durant un mes. És que era tan bonic, tan inesperat, que no volia compartir-ho i que en realitat ho hagués somiat. I que finalment no es publiqués. Així que vaig estalviar a familiars i amics els nervis i l'expectació durant 4 setmanes, que em varen semblar com 4 anys.

I així, treballant i intentant no pensar-hi, passaren les jornades. El dia abans de la publicació, però, ja notava una mena de pessigolles desbocades dins l'estómac.

A les 00:30 de la matinada vaig actualitzar el web de La Vanguardia. Encara no. Vaig repetir a les 00:35, i segur que també a les 00:42... i així, nerviós, fins que, passada l'una de la matinada, va aparèixer "La teva sang és la memòria d’un cataclisme sideral" com a titular. Allà estava. Era veritat, i no ho havia somiat.

Vaig mal llegir, saltant paraules i sense fer pauses, l'article que havia brodat en Víctor Amela. Havia recollit a la perfecció l'esperit que en el meu somni jo havia desitjat. Una perspectiva humanista, inspiradora del cosmos. Del nostre origen, i de la enorme fortuna de formar part d'aquest extraordinari experiment que s'anomena vida.

Amb una exquisida sensibilitat, l'escriptor havia fet esment de la metodologia innovadora que combina empresa i astronomia, i que desenvolupem a Leading-On, la meva empresa. També dels meus llibres, i del meu blog. Què més podia demanar?

Sou molts els que, seguint-me i donant-me la vostra confiança, m'heu animat durant els anys a aprofundir en això de la divulgació. Aquesta Contra és, doncs, una mica de tots, i així la comparteixo amb vosaltres, amb una mescla d'il·lusió i emoció.


Gràcies, gran Víctor Amela, per haver-hi cregut, i per haver pintat amb paraules el meu somni.


I gràcies a tots pel vostre carinyo, suport i ànims.


dimarts, de febrer 28, 2017

Projecte Galileu: el meu segon llibre, una novel·la juvenil

És  l'any 2052. Podria ser un any normal per l'Adam Seymour i els seus inseparables amics, la Meg i en Martin. Però de normal no en tindrà res.

Aquest cop l'Adam no està disposat a permetre que el seu gran rival, en Chris, torni a guanyar el concurs de ciències de l'institut, fent trampes. Així que ha preparat un projecte trencador, impactant. Que es recordarà durant molt de temps.

És clar que no tot surt exactament com ell esperava. Una aventura espacial, plena de perills i contratemps.

Aquest és l'argument del meu segon llibre, "Projecte Galileu", que acaba de sortir publicat sota segell Bambú, de l'Editorial Casals.



Com veieu, es tracta d'una novel·la juvenil, d'aventures, en la que hi ha contingut científic en forma de píndoles de coneixement.

Aquest projecte em va començar a voltar pel cap fa un any aproximadament. Per què no un llibre d'acció per adolescents com una forma de divulgar astronomia? S'havia de provar. Així que el vaig escriure. I llavors vaig trobar que Editorial Casals apostava per aquesta aventura personal i em feia costat. Ara el projecte s'ha convertit en un llibre, amb il·lustracions d'en Luis Bustos.

El traiem en català i en castellà, a tot l'Estat.



Com en tot en aquesta vida, segur que d'aquesta experiència en derivaré aprenentatges. El que ja us puc dir és el que ja he tret: la satisfacció personal de poder convertir en realitat una idea.


No vull acabar sense agrair a tots els familiar i amics que m'animen en tot moment a explorar i a fer coses noves. Especialment a la meva dona i a les meves dues filles, que han de suportar, a l'hora del sopar, converses sobre somnis i projectes il·lusionants. I responen sempre amb encoratjament i suport incondicional. També a ma mare, la meva seguidora fidel.

dijous, de febrer 23, 2017

7 planetes de tipus terrestre de cop. Encara algú pensa que estem sols a l'univers?

Fa unes hores, la NASA ha anunciat el descobriment de 7 planetes de mida similar a les de la Terra, que orbiten una mateixa estrella, a uns 39 anys llum de distància.

La notícia és una bomba, i ha omplert de seguida titulars i cròniques. En aquest article intentarem entendre la importància del descobriment.

Deixeu que comenci dient que la NASA havia mantingut en secret el descobriment, sense filtracions. Al mateix temps que ho anunciava, es publicava l'article original a la prestigiosa revista Nature. Segurament, per tant, aquest misteri previ es devia als drets de propietat de la revista Nature, suposo.

Dir també que la troballa l'ha realitzada un grup internacional de científics, i ho han fet emprant el telescopi de la NASA Spitzer, un instrument en òrbita capaç d'observar en llum infraroja.


Bé, entrem en detall.

L'estrella en qüestió es diu TRAPPIST-1. Una nana vermella, modesta, a 39 anys llum d'aquí. Un astre molt més petit que el nostre Sol (la NASA, a la roda de premsa, va emprar la comparació d'una pilota de bàsquet pel Sol amb una de baseball per aquesta estrella). També molt més freda: menys de 2.300 graus en superfície (el Sol és a uns 5.800 graus en superfície).

Aquest tipus d'estrelles són l'objectiu d'estudi número 1, actualment, per trobar planetes. Per què? 

En primer lloc, perquè són les estrelles més abundants de l'univers. En segon lloc, perquè en cas de tenir planetes al voltant, l'efecte que aquests indueixen sobre l'estrella és molt més notable que el que induirien aquests mateixos planetes sobre una estrella més gran. Vull dir que són més fàcils de detectar.

I en tercer lloc, aquestes estrelles viuen moltíssim més que el Sol. Són astres que donen temps més que suficient com per a que, en cas de tenir planetes, i en cas que algun d'ells reuneixi les condicions apropiades, el miracle de la vida es pugui desenvolupar i prosperar.

L'estrella en qüestió feia anys que s'estudiava. De fet, se sabia de l'existència de planetes al seu voltant. Però ha resultat que quan els astrònoms han "mirat" més finament, el nombre de planetes s'ha multiplicat. Són 7, i de dimensió similar al nostre. I d'aquests 7, 3 orbiten dins el que es coneix com a "zona habitable".

Per zona habitable entenem la regió al voltant d'una determinada estrella on, en cas d'haver-hi aigua en un planeta, aquesta existiria en estat líquid. Per exemple, si parlem del nostre Sistema Solar, la zona habitable va, aproximadament, des del lloc que ocupa la Terra fins a quasi Mart. En estrelles molt més petites, com és el cas de TRAPPIST-1, la zona habitable està extraordinàriament a prop de l'astre, simplement perquè l'estrella és més freda i els planetes necessiten estar situats més propers per a rebre l'escalfor necessària i mantenir l'aigua líquida.

Hi ha moltes coses que fan d'aquest descobriment una fita històrica.

Per mi, la més rellevant, i la frase va ser dita a la roda de premsa, és que ara ja no és qüestió de saber SI existeix un planeta similar en condicions a la Terra, sinó QUAN el trobarem. El fet de localitzar-ne no un, ni dos, sinó 7 en un mateix sistema estel·lar ja ens indica el que sospitàvem de fa temps: que el cosmos ha d'estar ple de planetes de tipus terrestres. En la nostra galàxia n'hi haurà, segurament, desenes o centenars de milions.

Un altre fet important és que TRAPPIST-1 i els seus planetes estan situats de perfil, vistos des d'aquí.

Què vol dir? Que els planetes passen pel davant de l'estrella, i ens oculten una mica la llum de l'astre quan ho fan. Així és com els han descobert. Mesurant la caiguda de llum que té l'estrella quan li passa un planeta pel davant podem conèixer directament la dimensió d'aquest, i també el període de la seva òrbita (és a dir, la durada del seu any). Sabem, en aquest cas, que tots són de mides similars a la nostra, com he dit abans, i que tenen anys que oscil·len entre 1 i 20 dies dels nostres (com explicava, estan situats molt a prop de la seva estrella, la qual cosa implica períodes orbitals molt curts).

Vull destacar que NO ARRIBEM A VEURE ELS PLANETES DIRECTAMENT. Tot i que 40 anys llum no és res, en una escala còsmica, no tenim encara tecnologia per distingir els planetes, i separar-los de la llum de la seva estrella (que a penes veiem, per cert). La detecció es fa per mètodes indirectes, com el que us acabo d'explicar: mesurar la intensitat de la llum de l'estrella, i enregistrar durant mesos o anys les petitíssimes variacions. Analitzant aquestes variacions és com deduïm la presència de planetes.

Però és que, a més, els 7 planetes es troben tan a prop uns dels altres que es produeixen pertorbacions gravitatòries molt petites, però que s'han pogut detectar. Amb això, s'han pogut deduir les masses de la majoria d'ells. I això és extraordinari: conèixer al mateix temps la mida i la massa. Sabeu per què és tan extraordinari? Perquè això ens porta automàticament a saber la densitat dels planetes. És a dir, tenir una pista sobre la seva composició! Així hem sabut que són de tipus terrestre, i no boles de gas. I per a un d'ells s'ha pogut calcular que la seva densitat és compatible amb un món fet de roca i d'aigua!!!

Què més? Doncs que ara tocarà detectar i estudiar les atmosferes, en cas que algun d'aquests planetes en tingui. Es farà analitzant de nou la llum de l'estrella quan un dels planetes passa pel davant, i intentant veure com canvia la signatura de la llum quan aquesta travessa l'atmosfera del planeta abans d'arribar als nostres instruments. No cal que us digui que aquestes tècniques necessiten ser brutalment precises. Sembla impossible que ho puguem fer, considerant la distància i el fet que els planetes són minúsculs comparats amb l'estrella. Però el cert és que sí que podem estudiar-ho.

Trigarem anys en fer-ho, segurament. Pacientment, amb instruments cada cop més fins i precisos.


És clar, 7 planetes de tipus terra en una mateixa estrella permetrà concentrar esforços i analitzar aquest sistema fins al cansament, desvetllant cada un dels secrets que ens amaga. Al menys aquesta és l'esperança que tots tenim.

I la vida? N'hi podria haver? La resposta és simple. Sí. La pregunta estava feta en condicional, i no hi ha res que impedeixi que en algun d'aquests móns s'hagi establert la vida. Ara bé, caldrà demostrar-ho. I vull cridar l'atenció sobre el fet que "zona habitable" no vol dir que hi hagi vida. Recordem que vol dir que l'aigua, cas d'existir, seria líquida. Però podria ser que no hi hagués aigua. O que fos líquida, sí, però que no hi hagués vida. Per tant cal ser prudent amb això.

Ser prudent no està renyit en ser optimista i entusiasta, però. No sabem el que ens portarà l'estudi d'aquest sistema. La troballa d'atmosferes ja seria un pas extraordinari. I si a més detectem en alguna de les atmosferes aigua, ens toca la loteria. Però, amics, ens tocaria la grossa si detectem oxigen. Això sí que seria "la bomba". Perquè la presència d'oxigen lliure en una atmosfera ens porta a pensar en processos metabòlics que l'alliberen. 

Sí, perquè aquest gas és tan oxidant que es combina ràpidament amb tot el que troba per formar òxids i minerals, i desaparèixer de l'atmosfera. És a dir, que el manteniment d'una atmosfera amb oxigen requereix fonts que en subministrin constantment. Al nostre planeta, aquesta font d'oxigen és, ni més ni menys, que la fotosíntesi.

I anar-hi? Oblidem-ho. Amb la tecnologia actual trigaríem desenes de milers d'anys (no ho he calculat en detall). A més, es dóna una paradoxa que m'amoïna cada cop que la penso: enviar una sonda avui a un món tan llunyà pot semblar inútil, simplement pel fet que en uns quants anys tindrem naus que viatjaran molt més ràpid, i que acabaran avançant a les que vàrem enviar en el passat. Per tant, és discutible invertir diners enviant ara naus que trigarien en arribar tant de temps.

Ens haurem de consolar estudiant aquest sistema en remot, que ja és molt poder-ho fer. I estic segur que ens donarà moltes sorpreses en els propers mesos i anys.

Acabo amb una reflexió, que introduïa abans. Els primer planeta orbitant una estrella que no fos el Sol va ser descobert l'any 1995. Des de llavors, n'hem trobat ja uns 5.000. I la xifra creix i creix, a mesura que millorem els instruments. 

Estimem que, en promig, cada estrella té un planeta. N'hi haurà que en tenen 8, com el Sol, i n'hi haurà sense. Però un promig de 1 a 1 és una passada, tenint en compte que només a la nostra galàxia hi ha unes 400 mil milions d'estrelles! No tots els planetes són de tipus terrestre, però ja veiem que molts ho seran. Segurament la majoria. El fet que els comencem a trobar ara no significa que siguin minoritaris, sinó que just ara comencem a tenir els medis per a localitzar-los. Quan es va iniciar això de la cerca de planetes només es podien detectar móns molt grans, de tupus Júpiter. Però ara ja podem trobar les terres.

Allà fora hi haurà, per tant, milions de terres. Quantes amb aigua? Quantes amb oxigen? Finalment, quantes amb vida?

El sentit comú ens diu que no estem sols. És pràcticament impossible. Impensable. Desesperant.
TRAPISST-1 s'ha convertit, de sobte, en l'estendard de la cerca del sant grial.


Us deixo amb l'enllaç a la meva intervenció avui al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. Aprofito per tornar a agraïr la seva confiança.







diumenge, de febrer 12, 2017

El dia en què el Sol es cruspirà a la Terra

Els humans malmetrem amb tota seguretat els principals ecosistemes del planeta. I ho farem en una escala de temps esgarrifosament curta.

Tot i això, tal com he comentat amb altres ocasions, la natura no ens necessita. Ella prendrà les mesures corresponents per ajustar-se. No serà el primer cop a la història de la Terra que es produeixen catàstrofes i extincions massives. Potser nosaltres formarem part, aquest cop, de la llista.

Sigui com sigui, la natura ha escrit, des de fa molt de temps, el destí del planeta com a tal. Aquest futur va íntimament lligat a la vida de la nostra estrella, del Sol. En aquest article parlarem de quan i com serà aquest futur.

El Sol va néixer fa uns 4.500 milions d'anys. Des d'ençà, el motor nuclear que funciona al seu interior no ha parat d'il·luminar i escalfar el nostre petit planeta. Però resulta que, a mesura que ha anat madurant, el Sol ha crescut lleugerament.

Què vol dir lleugerament? Doncs calculem que un 30% aproximadament des de l'inici. Això vol dir que la Terra ha aconseguit, quasi miraculosament, mantenir aigua líquida en superfície, la qual cosa va permetre l'aparició i l'evolució de la vida, amb una estrella que llavors ens escalfava molt menys que ara. En aquelles condicions, fa uns milers de milions d'anys, els oceans s'haurien d'haver congelat.

Com ha estat possible el miracle de la vida, doncs? Es creu que els efectes reguladors de l'atmosfera, llavors molt carregada de CO2, varen aconseguir pujar la temperatura. El famós efecte hivernacle, però aquest cop a favor de la vida.

Menys insolació es tradueix en menys evaporació, i menys puja. Menys pluja retira menys CO2 de l'atmosfera, i aquest provoca, mitjançant efecte hivernacle, la pujada de temperatura. El sistema s'autoregula meravellosament al llarg de milions d'anys.

Però tot sistema de regulació té els seus límits. El creixement, lent però implacable, del Sol continuarà. En uns mil milions d'anys, la temperatura a la Terra haurà crescut tant com per a fer que els oceans comencin a evaporar-se. La vida ho tindrà molt complicat per sobreviure.

Al cap d'uns 4.500 milions d'anys el Sol entrarà a la seva vellesa. En aquells moments, la Terra ja serà un infern. No hi haurà aigua en superfície. Encara pitjor, el vapor d'aigua de tots els oceans s'haurà perdut a l'espai. El planeta serà un lloc erm, sec, i bullent.

Però la cosa no acabarà aquí.

Canvis molt importants al cor del vell Sol faran que aquest s'expandeixi enormement. Aquest creixement es produirà en pocs milions d'anys, i portarà a la nostra estrella a engolir-se a Mercuri i a Venus en un tres i no res.

Fins on creixerà el Sol? S'empassarà a la Terra?

Sembla que la nostra estimada llar no ho tindrà gens bé per sobreviure. El Sol s'expandirà fins pràcticament arribar a l'òrbita actual de la Terra.

Les discussions dels científics sobre el destí final del planeta posaven dubtes raonables: potser la Terra sí que se'n sortiria, perquè quan el Sol creixi les òrbites dels planetes també ho faran. Però abans no pugui escapar-se, els efectes de fricció amb la gegantina atmosfera de l'astre frenaran la Terra i aquesta caurà cap dins del Sol.

Per tant, el resum, simplificat, és: en uns 1.000 milions d'anys, desapareixerà la major part de l'aigua líquida de superfície. Potser la vida trobarà un entorn de supervivència sota terra, amb organismes adaptats a les altes temperatures, i amb el poc aigua que pugui quedar soterrada a grans profunditats. Però la temperatura seguirà creixent. Progressivament desapareixerà tota l'aigua del planeta. Al cap d'uns 4.500 milions d'anys, el Sol, convertit en un enorme gegant vermell, s'engolirà la Terra.

Com deia a l'inici de l'article, els humans haurem desaparegut moltíssim abans. Si seguim com ara, serem una espècie extingida en pocs milers d'anys, un temps ridículament petit comparat amb el que ha trigat l'evolució en crear-nos.

La nostra supervivència passa per intentar adreçar urgentíssimament els problemes mediambientals que alguns neguen. Tot i això, com hem vist, el destí de casa nostra està escrit. Només quedaria migrar a un altre planeta. 

Potser a Mart? Amb el creixement del Sol, aquell món, ara gelat, gaudirà d'unes condicions de temperatura similars a les actuals a la Terra. Allà hauríem de crear una atmosfera d'oxigen, una tasca llarga i complexa que es podria realitzar mitjançant enormes cultius d'algues i microorganismes.

Existeixen, també, teories que analitzen la possibilitat d'emprar el pas de grans cometes o asteroides per anar desviant progressivament l'òrbita de la Terra, allunyant-la del Sol a mesura que aquest creixi. Ara per ara, això no són res més que papers amb hipòtesis i càlculs. Però, qui sap? Si sobrevivim suficient com a civilització, ves a saber la tecnologia que tindrem d'aquí a 2, 6, o 20 mil anys.


Però millor que anem a pams, i intentem intel·ligentment escapar de la nostra pròpia amenaça. És clar que cada dia posem més en dubte el qualificatiu d'intel·ligent, per a l'única espècie viva coneguda que té pressa per arribar a l'extinció.


dissabte, de febrer 04, 2017

Les fases de la Terra, vista des de la Lluna

Us heu preguntat mai com es veu la Terra des de la Lluna?

El nostre planeta, vist des d'allà, presenta fases, similars a les que li veiem a la Lluna. La visió ha de ser espectacular, ja que la Terra llueix el seu intens color blau, tacat de cotó blanc.

Las fases de Terra i Lluna estan emmirallades. És a dir, quan nosaltres veiem que la Lluna està en quart creixent, els habitants del nostre satèl·lit observen una bonica Terra minvant. Lluna plena aquí es tradueix en Terra nova allà.

En aquest joc invers, els eclipsis també es tomben. Així, un eclipsi de Sol projecte un con d'ombra contra la Terra. I un eclipsi de Lluna es tradueix en un espectacular eclipsi del Sol vist pels selenites.

L'efecte d'il·luminació que la Lluna ens ofereix de nit és retornat, amb escreix, pel nostre planeta. En efecte, la llum del Sol reflectida pel planeta blau il·lumina la foscor nocturna de la Lluna més intensament del que la Lluna ens il·lumina a nosaltres.

Aquesta és la raó per la qual, quan observem la Lluna de nit, podem apreciar una misteriosa claror en la seva part fosca. És, justament, la llum que li arriba del nostre planeta. Us convido a comprovar-ho en qualsevol nit de Lluna creixent o minvant. L'efecte es veu clarament a la imatge que adjunto.

No tot, però, és similar.

Aquí, com bé sabem, el dia dura 24 hores. En canvi, el dia a la Lluna s'allarga 29,5 dies terrestres. Per tant, les sortides i postes de Sol, o de Terra, allà són lentíssimes.

És conegut que la Lluna sempre ens ensenya la mateixa cara, una característica que no es replica en el cas de la Terra. Aquesta, vista des de la Lluna, mostra totes les seves possibles perspectives.

La natura, però, està encaparrada en eliminar les diferències. D'aquí uns quants milers de milions d'anys, Terra i Lluna es mostraran mútuament la mateixa cara, enamorats, i la durada del dia serà similar a tos dos llocs. Per aconseguir-ho, la Lluna s'està allunyant progressivament de nosaltres, a raó de quasi 4 centímetres anuals, i la Terra està frenant la seva rotació, a raó d'una milionèsima de segon per any.


Aquesta parella, doncs, està predestinada a estimar-se durant molt i molt de temps.


Estels i Planetes

TOP