dimarts, de maig 23, 2017

Mira que si fos cosa d'extraterrestres... Una misteriosa estrella ens porta de corcoll

Un misteri envolta l'estrella KIC 8462852, una de les 150.000 que el satèl·lit de la NASA Kepler ha estat estudiant durant anys. I és tanta la sorpresa que els més atrevits ja han llançat hipòtesis que impliquen la presència d'una civilització avançada prop de l'estrella!

La comunitat científica s'està prenent el comportament estrany d'aquesta aparentment innocent estrella, ubicada a uns 1.500 anys llum de distància, molt seriosament. I, com a línia de pensament, no descarten cap hipòtesi, per extravagant que pugui semblar.

Què passa amb aquesta estrella?

Kepler ha detectat canvis sobtats en la intensitat de la seva llum. Això, de fet, no hauria de suposar cap problema, ja que és gràcies a aquestes variacions en la llum que podem, per exemple, detectar planetes orbitant estrelles llunyanes. Però el veritable enigma és que el tipus de variacions que es produeixen, i la seva irregularitat, semblen descartar les explicacions més trivials i lògiques.

Les fluctuacions en la llum de l'astre, anomenat carinyosament com "l'estrella de Tabby", en homenatge a la investigadora que va aixecar la veu d'alarma, Tabetha Boyajian, són imprevisibles i de diferent magnitud. S'han detectat caigudes de llum que oscil·len en un rang enorme, de l'1 al 20%. Algunes d'aquestes baixades d'intensitat duren hores. Altres dies, o fins i tot setmanes.

Moltes estrelles a la nostra galàxia són variables. Exhibeixen oscil·lacions en la seva llum degut a fenòmens propis de l'astre. Però aquests canvis són periòdics, i a més regulars en la seva durada. Altres estrelles, com dèiem abans, fluctuen en la seva llum degut a planetes que les orbiten, i que just passen en front de l'estrella vistos des de la nostra perspectiva, amagant una petita part de la seva llum. Però, de nou, els efectes produïts per òrbites planetàries són periòdics, i responen a patrons que coneixem bé i que utilitzem per a caracteritzar exoplanetes.


Les estrelles en etapes joves de la seva vida són, també, molt variables. Les variacions, però, es produeixen en períodes de temps considerables. En milers o milions d'anys. A més, en el cas de l'estrella de Tabby, no ens trobem davant una estrella jove, sinó aparentment amb un astre madur, que hauria de mantenir la seva estabilitat.

Per acabar-ho d'arreglar, s'ha vist que, de fet, l'estrella està afeblint-se progressivament durant els darrers anys. És a dir, a més de les variacions sobtades, es detecta una tendència sostinguda, que ha fet que en els 4 anys que ha estat sota estudi per part del satèl·lit Kepler, Tabby s'hagi debilitat globalment en un 3%.

Sense una explicació clara, els científics han començat a analitzar altres possibilitats que podrien explicar el misteriós comportament de Tabby.

Una explicació podria ser la presència d'un disc nebulós de material al voltant de l'estrella. Un disc que podria tenir zones de densitat irregular, que bloquegessin la llum de l'astre. L'existència d'un disc de matèria orbitant una estrella madura és improbable, i és més típic de les joves. Però encara és més inversemblant pel fet que un disc de material hauria d'emetre radiació infraroja, com altres que coneixem, ja que la matèria, escalfada per la radiació estel·lar, irradia a l'espai. No cal dir que no hem detectat cap radiació d'aquest estil.

Una altra teoria apunta a l'existència d'un núvol de grans cometes orbitant l'estrella. Però, novament, on és la radiació que aquests cossos haurien d'emetre quan s'acostessin a l'estrella? Per altra banda, com de grans haurien de ser aquests cometes per bloquejar fins a un 20% de la llum de la seva estrella? Tampoc s'explicaria la tendència sostinguda de debilitament de llum que s'ha detectat.

Podria ser que algun objecte s'interposés entre l'estrella i nosaltres, a mig camí? Sí, podria ser. El problema  és que hauria de poder explicar tant les variacions sobtades com la tendència progressiva observada. Una concentració de gas opac, per exemple, podria obscurir la llum de Tabby. Però com explicaríem durades de les oscil·lacions de només hores? Un núvol que creués pel davant hauria d'afectar la llum durant molt més temps. I tornem a tenir el problema de la baixada sostinguda i progressiva de llum, que queda inexplicada per aquest supòsit.

Així les coses, una altra hipòtesi ha estat la de l'existència d'una civilització que està explotant la llum de la seva estrella. Aquesta possibilitat ja havia estat predita per Dyson, l'any 1960, que va imaginar que les necessitats energètiques de civilitzacions molt avançades serien, cada cop, més grans, fins al punt d'esgotar les fonts originals del seu món i haver de recórrer a l'inesgotable energia del seu Sol. Una energia que es perd a l'espai, i que aquestes civilitzacions intentarien aprofitar construint grans estructures al voltant de l'estrella, que captessin la llum i la transformessin en energia útil. Seria com posar gegantins panells solars al voltant de l'astre. Tan gegantins que, vistos des de lluny, bloquejarien part de la llum de l'estrella, i en funció de les seves mides i ubicacions podrien presentar patrons de bloqueig irregulars.


Ciència ficció? Segurament. Però, com deia, la comunitat científica prefereix, ara per ara, mantenir obertes totes les possibilitats. En aquest cas concret, de l'existència d'una explotació intel·ligent de la llum de l'estrella, s'han començat a buscar senyals de transmissions estranyes que poguessin provenir de la zona on s'ubica l'estrella. Només per si un cas, és clar.

Tot això perquè, de moment, aquesta estrella és única. El seu comportament és totalment diferent al de les altres 149.999 estudiades en deteniment per Kepler, i als milers més que hem estat observant durant dècades, estrelles variables incloses.

Els principals instruments de detecció que tenim, incloent els més potents telescopis, estan alerta per a girar-se cap a Tabby en el cas que es torni a detectar una sobtada variació de llum. S'espera que a mesura que s'acumulin dades de les variacions, i complementant les observacions amb nous instruments i tècniques, es pugui anar tancant el cercle, eliminant possibilitats.

Molt probablement, l'estrella de Tabby ens seguirà ocupant durant mesos, o potser fins i tot anys.


Amb què ens sorprendrà?


dissabte, de maig 13, 2017

Per què brillen les estrelles?

Estic convençut que aquesta pregunta ha degut obsessionar a més d'un dels nostres avantpassats, que devien mirar amb una mescla d'admiració i temor el cel.

Un dels primers personatges a la història que va donar en el clau en la comprensió del que eren, en realitat, les estrelles va ser el Giordano Bruno, a finals del segle XVI. Aquest clergue i teòleg va deduir que les estrelles eren altres Sols, com el nostre. O, dit a l'inrevés, que el Sol era simplement una estrella. No es va aturar aquí, i va seguir per dir que, igual com a la Terra hi habiten persones, potser en altres planetes al voltant d'altres estrelles podrien habitar éssers diferents. Quasi res, si es té en compte que en aquella època el model geocentrista era encara vigent, i que tot el que hi havia al cel havia estat posat allà per Déu pel nostre gaudiment.


Lamentablement, massa avançat pel seu temps, Bruno va ser jutjat per l'inquisició, i  cremat a la foguera, l'any 1600.

En els segles posteriors, la idea que les estrelles eren Sols es va anar consolidant. Però una qüestió quedava fora de tota comprensió. Com podien, les estrelles, il·luminar l'espai amb tanta potència?
Només cal sortir a l'exterior, qualsevol dia solejat, deixar que el nostre rostre sigui escalfat pel Sol, i pensar que l'objecte que ens envia aquesta calor ho fa des de 150 milions de quilòmetres de distància per entendre la immensa capacitat energètica d'aquests astres.

Els antics pensaven que el Sol cremava, amb foc, i no va ser fins al segle XIX que els científics varen deduir que si el Sol, si les estrelles, cremessin, aquest procés de combustió només podria durar uns quants centenars d'anys, a tot estirar uns pocs milers d'anys, abans no es consumís tot l'astre, per gran que fos.

Un físic alemany, Hermann von Helmholtz, va postular, llavors que la font d'energia de les estrelles era el col·lapse gravitatori. Eren els anys gloriosos de la termodinàmica, en els que els científics varen entendre que l'energia es pot transformar, sempre i quan es mantinguin els equilibris. El mecanisme, doncs, deia que tal com el material que formava una estrella queia cap a l'interior, impulsat pel seu propi pes, l'energia gravitatòria era transformada en calor.

Amb aquesta hipòtesi, el gran Lord Kelvin, que ja era un reconegut físic en aquell moment, va calcular quina seria l'edat del Sol, i va arribar a la conclusió que la nostra estrella havia nascut feia uns 30 milions d'anys. Si el Sol, deia ell, fos més vell, ja s'hauria d'haver apagat.


Més o menys per aquells anys, un altre gran de la ciència, però en un camp del coneixement totalment diferent, feia una troballa revolucionària. Era Charles Darwin, i la seva teoria de l'evolució de les espècies. Segons ell, 30 milions d'anys no eren a penes res per donar suport a l'evolució de les espècies a la Terra. Ell mateix, recolzat per càlculs de tipus geològic, va estimar que l'edat del nostre planeta, i, per tant, la del Sol, no podia ser inferior als 300 milions d'anys.

Sembla que això va irritar a Kelvin i, en general, als físics de l'època, que interpretaven els càlculs de Darwin i els seus seguidors com una intromissió en el camp de l'astrofísica.

La cosa va quedar sense definició, fins a començaments del segle XX.

Primer va ser el descobriment de la radioactivitat, i posteriorment la formulació de la teoria de la relativitat especial d'Einstein, que deia, entre altres coses, que energia i massa eren les dues cares de la mateixa moneda, i que una es podia transformar en l'altre.

El cop definitiu va venir al 1920, quan F.W. Aston va mesurar que el pes de 4 nuclis d'hidrogen era lleugerament superior al d'un nucli d'heli. Tot allò va il·luminar la ment de Sir Arthur Eddington, un dels grans de la història de l'astrofísica, que va deduir que el Sol, i totes les demés estrelles, obtenien la seva enorme lluminositat a partir de reaccions de fusió nuclear, convertint hidrogen en heli, i transformant el minúscul excedent de massa en energia.


Un minúscul excedent de massa, mesurat per Aston. Però que gràcies a les equacions d'Einstein es convertia en una de les formes més brutals que té la natura de produir energia.

Actualment sabem que el nostre Sol converteix, a cada segon, 600 milions de tones d'hidrogen en heli, alliberant energia suficient com per satisfer totes les necessitats energètiques del nostre planeta durant quasi un milió d'anys! Ho ha estat fent durant uns 4.500 milions d'anys, i ho farà durant 4.500 milions més.

Com veiem, la fusió nuclear no és tan sols una poderosíssima font d'energia, sinó que permet donar vida a les estrelles durant milers de milions d'anys.

Un petit (gran) triomf històric, doncs, dels biòlegs i geòlegs sobre els intocables físics del segle XIX. Aquells varen saber interpretar correctament els senyals amb els que el nostre planeta ens deia que havia nascut feia molt més temps, i que l'edat que els astrònoms predeien pel Sol havia de ser errònia.

Hem vist, doncs, com la recerca de la font de llum i energia de les estrelles, del Sol, va anar, durant força temps, íntimament lligada al desenvolupament del nostre coneixement sobre l'edat del nostre planeta. Posteriorment, mètodes de datació basats en l'acció dels isòtops radioactius ens han permès afinar molt l'antiguitat de la Terra, tancant el cercle.

Recorda al visionari Bruno, cremat viu, quan contemplis les pampallugues de les estrelles en una nit fosca. Pensa en els processos extraordinàriament energètics que les fan brillar tan intensament, des de distàncies immenses.


A les meves xerrades, m'agrada explicar que les estrelles són les fàbriques de la natura. Les indústries que necessitava l'univers per a crear tots els elements químics coneguts, excepte l'hidrogen, el qual ja va néixer amb el Big Bang. Eddington va ser el primer en entendre el procés, el magnífic joc de formar elements més complexos a partir dels més senzills, alliberant de pas ingents quantitats d'energia, de llum, que il·lumina el nostre dia i també la nostra nit.


dimarts, d’abril 25, 2017

Les naus més llunyanes que té la humanitat

Cada cop es troba més a prop. El que fa uns centenars d'anys era un punt lluminós, a penes indistingible dels molts que omplen l'espai, és ara una esfera de color vermellós que creix poc a poc. Un Sol, una estrella. La primera que visitarà des que va abandonar la Terra.

També es poden distingir uns punts brillants, força a prop de l'estrella. Segurament planetes.

Per fi! El viatge per l'espai buit i fred ha estat desesperadament llarg. Com seran els móns que s'obren al davant? N'hi haurà algun que vibri amb formes de vida desconegudes?

Els equipaments electrònics de la nau varen ser dissenyats amb la primitiva tecnologia del segle XX, de forma que no tenen emocions. Perquè si en tinguessin, estarien a ben segur emocionats. La seva antena tampoc va ser preparada per poder emetre des de tant lluny. En qualsevol cas, la nau ho provarà, i enviarà tot un seguit de senyals cap a la direcció de la qual prové. Bé, tampoc no importa gaire. Ni que el senyal fos molt potent i arribés al planeta blau, potser no hi hauria ningú per escoltar-ho.

Després de 40.000 anys de viatge, la sonda Voyager 1 haurà arribat finalment al sistema estel·lar Gliese 445, a 1,6 anys llum de la Terra. Una nana vermella, molt més freda que el Sol, que probablement tindrà planetes al voltant.

No, la Voyager 1 no va ser enviada a Gliese 445. Es simplement la ruta que segueix. Un camí etern, perduda en l'espai. Amb un disc d'or, per cert, que conté un seguit de missatges i esquemes que ara semblen còmicament ingenus.

Igual que la Voyager 1, tenim altres naus que, completades les seves missions, ara naveguen a tota velocitat cap a destins no planificats.

Quines són les sondes que la humanitat ha deixat escapar, com a ampolles de nàufrags, i quan arribaran a algun lloc?


A més de la Voyager 1, tenim a la seva germana, la Voyager 2. Aproximadament en 40.000 anys també, arribarà als voltants de l'estrella Ross 248, a 1,7 anys llum d'aquí. Porta, també, el disc d'or, amb sons del nostre món.

Aquestes dues sondes viatgen a uns 60.000 Km per hora, i van abandonar el nostre planeta l'any 1977.

Més antigues, tenim a les Pioneer 10 i Pioneer 11, que daten de 1972 i 1973 respectivament.

La Pioneer 10 arribarà, ni més ni menys, que a la gegant vermella Aldebarà, a la constel·lació del Taure, d'aquí a 2 milions d'anys.

La Pioneer 11 trigarà 4 milions d'anys en visitar l'estrella Lamdba de la constel·lació de l'Àliga.

Les dues Pioneer porten una placa amb dibuixos. Un missatge de nàufrag, encara més ingenu que els dels Voyager.

Us imagineu? Uns viatges eterns. Et fa pensar.

Per exemple, si estem parlant de 40.000 anys, per no dir de milions d'anys. Com serà llavors la Terra? Per qui estarà habitada? Haurà sobreviscut la nostra civilització? Quines catàstrofes, provocades per l'home o naturals, hauran castigat el planeta?

Un altre conjunt de preguntes interessants es refereixen a com deuen ser altres sistemes estel·lars. Estrelles amb planetes, possiblement molts d'ells amb condicions que anomenem habitables.

Un tema també força inquietant és pensar en l'interès i utilitat d'enviar naus a sistemes estel·lars propers. Les nostres naus seran ridículament antiquades comparades amb les que la tecnologia del segle XXII, per exemple, permetrà fabricar. Quin sentit té enviar, doncs, naus que seran atrapades a mig camí per nous enginys, molt més ràpids i avançats? Seguint aquesta línia de pensament, ens podem preguntar fins quan hem d'estar paralitzats per aquest fet. És a dir, en quin moment ens hem de decidir a enviar naus preparades per explorar altres estrelles i planetes, sense importar el fet que acabo de comentar. O, formulat diferent, quan considerarem que tenim la tecnologia adequada per a enviar naus que viatgin en temps raonablement curts?

És clar que encara no hi som, en aquesta aventura d'enviar naus lluny. Com us deia, les anteriorment comentades, les Voyager, i les 2 Pioneer, no van ser dissenyades ni preparades per explorar més enllà del nostre Sistema Solar, i s'han convertit en monuments a la tecnologia humana, que vagaran pel cosmos per sempre.


Però d'entre tots els interrogants, un és especialment inspirador per mi. Arribarà un moment en el que algú capturi un d'aquests enginys? No, no passarà en les properes desenes de milers d'anys. Ni segurament en els propers milions, o centenars de milions d'anys. Però en algun moment, molt enllà en el futur, una civilització avançada detectarà les naus? Ens podem imaginar la seva sorpresa. Servirà alguna de les nostres sondes per ajudar a aquella civilització a contestar la pregunta de si estan sols a l'univers?


I, posats a pensar, us imagineu si fóssim nosaltres els que demà detectéssim una ferralla còsmica provinent de les profunditats de l'espai?


dimecres, d’abril 19, 2017

Signatura de llibres per Sant Jordi al Passeig de Gràcia

Amics seguidors del blog,

estic molt content de compartir amb vosaltres que, aquesta propera diada de Sant Jordi, signaré els meus dos llibres a l'estand que la llibreria Horitzons tindrà al Passeig de Gràcia, davant del número 98 (és la illa de La Pedrera). Hi seré de 12 a 13:30.



Tindrem exemplars de "Retrats d'un univers sorprenent" (en català i en castellà), llibre de divulgació adreçat a tots els públics. Com funcionen les estrelles, què són les galàxies, com va començar tot, com acabarà, estem sols a l'univers, ...



I per suposat també tindrem el llibre que acabo de publicar sota segell Bambú a tot l'estat, en català i en castellà, "Projecte Galileu". Una novel·la juvenil d'aventures, il·lustrada pel Luís Bustos, i que incorpora píndoles científiques en mig d'una trama de misteri i suspens, ambientada a l'any 2052. El jove lector podrà entendre més sobre com funciona la gravetat, per què el nostre cel és blau, de si una brúixola serà útil a Mart, ... mentre llegeix l'aventura plena de perills i acció que viuen 3 adolescents.



Vull aprofitar per agrair el suport dels mitjans de comunicació, compromesos en ajudar als escriptors modestos. Ha estat el cas de Catalunya Ràdio i dels seus programes "El Matí de Catalunya Ràdio", i "La Nit dels Ignorants 2.0". I també del programa "El Matí de Barcelona" de Betevé. La notícia havia saltat, en forma del pas d'un asteroide força gran relativament a prop nostre, i també del descobriment espectacular fet a Encèl·lad, un petit satèl·lit de Saturn (que podria reunir les condicions per haver pogut desenvolupat vida en la profunditat del seu gran oceà subterrani). Tots dos mitjans, que m'han demanat intervenir per explicar aquestes notícies, no han dubtat en comentar sobre els llibres.

Aquí us deixo l'enllaç a les intervencions:






Vull agrair, també, l'interès de Radio Euskadi, i del seu programa "La Casa de la Palabra", que em va entrevistar, sobre el llibre "Projecte Galileu", fa uns dies:




Així que si passegeu per Barcelona diumenge i us passeu, em farà molta il·lusió poder saludar-vos personalment.


dilluns, d’abril 17, 2017

La visita segura de l'asteroide 2014 JO25 el proper dimecres

No, aquest cop no ens caldrà paraigües per sortir al carrer. L'asteroide 2014 JO25 passarà a quasi 2 milions de quilòmetres de distància.

He pogut llegir per internet alguns articles de to catastrofista, o, si més no, sensacionalistes. És veritat que des de l'any 2004 no ens visitava un objecte tan gran (l'asteroide en qüestió té unes dimensions que van des dels 600 metres al quilòmetre). I no tornarem a tenir una visita d'aquest calibre fins al 2027.


Però 2 milions de quilòmetres són un bon coixí, companys. Estem parlant de quasi 5 cops la distància que ens separa de la Lluna. Així que no cal patir.

El que sí que representa el pas que el JO25 farà dimecres dia 19 és un recordatori que, estadísticament, algun dia tocarà. Com ha tocat en el passat molt cops al llarg de la història del nostre planeta.

Comencem pel quotidià. Cada dia cauen petits fragments d'asteroides i cometes. Trossos minúsculs, la majoria dels quals no arriben a tocar terra i es desintegren a les capes altes de l'atmosfera. Altres, un xic més grans, arriben a la superfície del nostre planeta, i llavors és quan els anomenem meteorits.

Doncs bé: cada dia cau un per equivalent a uns 27 elefants adults! A l'any, això són més de 50.000 tones de material. Pensem-hi el proper cop que ens sorprengui el traç lluent d'una fugissera.

També cada dia passen ben a prop roques més grans. Objectes que es mesuren en desenes de metres. Alguns ens freguen a tota velocitat. I de vegades, un d'ells inicia una trajectòria de caiguda. Com va passar l'any 2013 a Chelyabinks, Rússia. Recordeu? Allò va ser un objecte que es calcula tenia uns 20 metres, i que es va fragmentar, en mig d'una gran explosió, a l'aire. Va haver-hi més de 1.500 ferits, degut a l'ona expansiva i al trencament de vidres. Afortunadament, no va anar a més, perquè tot i que 20 metres és una senyora roca, amb aquestes dimensions els meteoroides es trenquen amb la fricció amb l'atmosfera, i arriben a tocar terra en forma de fragments més petits.

Això que va passar al 2013 tornarà a passar, igual com ha succeït incomptables vegades en el passat. Com més gran, més destrosses evidentment. Però menys probable que passi. La cosa va així: infinitat d'impactes petits cada dia, però una probabilitat cada cop menor d'impacte com més gran sigui l'objecte (afortunadament, sinó ja no seríem aquí).

De quines destrosses estaríem parlant? Depèn de molts factors, entre els que podem citar la composició de l'asteroide, la velocitat i trajectòria amb la que impacta, i, evidentment, el lloc on cau (a l'oceà? o sobre una gran ciutat?)

Per a que ens fem una idea: un objecte de la mida d'un edifici de 20 pisos que caigués sobre una ciutat l'arrasaria completament. L'explosió seria equivalent a l'arma nuclear més potent que puguem tenir.

Si l'asteroide o cometa tingués uns 2 quilòmetres de mida, la destrucció seria total en un radi de més de 300 quilòmetres, i els efectes de l'ona expansiva provocarien destrosses molt importants fins a uns 1.500 quilòmetres de distància! La llum del Sol quedaria bloquejada durant molts mesos per la quantitat de pols que s'enlairaria, i moltíssimes espècies vegetals i animals desapareixerien.


Com deia abans, la probabilitat que això passi és molt petita. Però si agafem un període força llarg de temps, l'aposta sembla més que segura.

El cometa que va eliminar als dinosaures es calcula que tenia uns 10 quilòmetres de grandària. És curiós pensar que aquesta brutal extinció massiva va facilitar, per altra banda, el desenvolupament dels mamífers, que fins llavors havien estat uns actors secundaris en el joc de la vida.

Com alguna vegada ja he explicat en aquest blog, una agència americana té, com a missió, descobrir i controlar als objectes que tenen òrbites perilloses. Actualment portem descoberts més de 15.000 objectes en òrbites properes, i 900 d'ells tenen mides de més d'un quilòmetre, i quasi 8.000 de més de 140 metres! I la llista no para de créixer.

La pregunta és: n'hi ha algun dels grans que tingui una probabilitat no menyspreable de xocar contra nosaltres? Hores d'ara cap. D'aquesta gran llista d'objectes, no en tenim cap que es prevegi pugui impactar dins una franja de temps de, diguem, un segle. Però, és clar, estem parlant dels coneguts. Res impedeix que demà descobrim un objecte nou, provinent dels confins del nostre Sistema Solar, i que tingui trajectòria de col·lisió.

Què faríem, llavors? També n'hem parlant en el blog. Recordeu lo dels tractors gravitacionals? Posar grans naus orbitant ben a prop dels objectes, i durant molts anys anar-los desviant lentament de les seves trajectòries per l'efecte de l'atracció gravitatòria amb la nau. I recordeu els robots miners? Sembrar de petits robots la superfície de l'asteroide, que expulsin a gran velocitat terra excavada, provocant, així, un impuls invers que acabi també desviant gradualment l'atacant. Però cap d'aquests mètodes, ni altres, han passat del paper.

Justament, hi ha convocada una cimer de científics a Tokio a meitats del proper mes de maig. Allà "s'anunciarà" de descoberta (fictícia) d'un asteroide gran en via de col·lisió, amb probabilitat d'impacte de l'1% al 2027. AVISO, abans no us puguin arribar informacions falses: és una simulació, no és un objecte real. Volen, en aquesta cimera, discutir el cas hipotètic, i veure quines serien les opcions.

Bé, de moment veurem el pas del 2014 JO25 dimecres dia 19, com deia a 2 milions de quilòmetres de distància. I dic veurem perquè, aquells que disposin de petits telescopis, i sàpiguen on mirar, podran intentar veure'l, les nits del 18 i 19. Què veuran? Una minúscula estrelleta. Però que amb el pas de les hores en mourà apreciablement. No serà senzill d'observar, perquè, com explicava, serà un diminut puntet entre la munió d'estrelles que un telescopi mostrarà. Per aquesta raó, s'ha de saber distingir, i anar equipat amb un bon mapa estel·lar. A internet en trobareu uns quants, si esteu interessats (aquí hi ha una referència: http://www.virtualtelescope.eu/2017/04/11/potentially-hazardous-asteroid-2014-jo25-how-to-observe-it/)

Demà dimarts, 18, a les 8:15 del matí en parlaré breument al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. I dimecres dia 19, cap a les 9 del matí, ho faré a BTV ràdio.

Per acabar: tot i que alguns intenten exagerar el fet per a crear impacte sensacionalista, penso que qualsevol fenomen que passi al cel i que ens faci reflexionar una mica sobre coses com el nostre origen, el nostre destí, la vida, la humilitat de la nostra posició, etc., paga la pena. Com dic sovint, el gaudiment del cel és una experiència excepcional, i aquestes coses donen municions per poder pensar i deixar volar la ment quan un és allà estirat, mirant un cel fosc i estrellat.


Així que benvinguda visita llunyana i segura del 2014 JO25, al qual desitgem tota la sort del món però sempre ben lluny de nosaltres. No volem haver d'agafar el paraigües durant molt i molt de temps.


divendres, d’abril 07, 2017

Una cascada d'emocions. Això ens fa especials.

Si algun ésser totpoderós premés un botó i fes desaparèixer la Terra, el Sol, tota la nostra galàxia composada per més de 500.000 milions d'estrelles... l'univers no ens trobaria en falta.

Seria un esdeveniment catastròfic, que no tindria cap efecte en el cosmos.

Què més dóna? Uns 500.000 milions de Sols més o menys, amb els seus 500.000 milions de planetes aproximadament. Amb segurament milions de terres. I amb una de molt important per nosaltres.

Fa molt temps que sabem que no ocupem cap posició privilegiada a l'univers. Per molt que ens vàrem encaparrar en ser el centre de tot, ara sabem que no som el centre de res. La nostra galàxia, la Via Làctia, és una entre milers de milions. No té res d'especial.

Fixem-nos. Estem descobrint tantes i tantes galàxies que les estem batejant amb noms tan avorrits com IC 1127. Quin nom ens estaran posant, a nosaltres? Segurament el mateix tipus de nom. Un nom gris i irrellevant. Inconscients que, en un dels quasi infinits planetes d'aquesta insípida galàxia, hi ha vida.

Quin contrasentit! No signifiquem res dins una escala macroscòpica. Però ho signifiquem tot en la nostra humil vida. Sí, perquè tenim el regal de la vida. I dels sentiments. I dels records. En un univers buit i fred, omplim de vida aquest racó irrellevant.

Ara mateix els pensaments se'm barregen al cap, i he decidit escriure aquest article quan encara estic submergit dins les emocions. Acabo d'escoltar, després de molts anys de no fer-ho, i quasi per atzar, l'ària de la Musetta de l'òpera La Bohème, de Puccini.


Sabeu quan quelcom et fa vibrar ben dins? I et transporta a records, olors, i visions del passat? De quan erets nen? És fascinant. Records alhora entranyables i tristos. Perquè alguns estimadíssims ja no hi són.

Quina capacitat tan extraordinària tenim! Els sentiments, i els records. Només fa falta una espurna, en el meu cas ha estat La Bohème, per desencadenar una reacció en cadena, una cascada imparable d'emocions.

I, sí, l'univers s'expandeix. En mig de la immensitat de l'espai, som insignificants, i cada cop serem més petits en aquest cosmos que no para de fer-se gran.

Però aquí estem. Vivint i morint. Pensant. Creant. Estimant. Quina passada!

Segurament em moriré abans l'home no hagi pogut entendre aquest miracle de la vida. L'enorme seguit de reaccions químiques que fan viure i morir. Pensar i crear. I estimar. Però igual que els nostres avantpassats no entenien un eclipsi de Sol, i els temien per desconeixement, els humans, un dia o un altre, acabarem per descobrir els mínims detalls d'això que anomenem vida. Si no ens aniquilem abans, és clar.

La realitat mana. Les xifres canten. Les evidències que ens demostren que no som res són irrefutables. Però penso que de la mateixa forma que ningú ens enyorarà si desapareixem, tampoc ningú s'enfadarà amb nosaltres si, per un moment, ens sentim especials, únics. No com a posició prepotent o egoista. Sinó com a sentiment de gratitud a la natura.


Decideixo publicar aquest article després de dubtar uns instants. És astronomia? Que cadascú ho valori.


diumenge, de març 26, 2017

Meravellosament diferents

Ho hem dit moltes vegades, i constitueix un dels fets més evidents i senzills de la natura. Som pols d'estrelles.

Tots nosaltres estem fets del mateix material. La matèria primera amb què l'univers ens ha construït va ser produïda dins les immenses fàbriques de les estrelles. Durant milions d'anys, les estrelles gegants han anat cuinant el material, i al morir l'alliberen. És en les explosions de les imponents supernoves que es constitueixen tots els elements químics que hi ha a la natura. El ferro de la taula o la cadira, o de la nostra sang. El sodi de la sal. El nitrogen dels nostres aminoàcids. El carboni de les nostres cèl·lules. L'or dels nostres anells. El coure del fil elèctric. L'oxigen que respirem. El calci dels ossos. Tot, absolutament tot. Excepte l'hidrogen, l'element més simple del cosmos, que es va formar en el primer sospir del Big Bang.


Tots nosaltres vivim en el mateix lloc. Un bellíssim planeta blau, a la distància justa de la seva estrella. La Terra, casa nostra, sense comparació.

Dins nostre, tots som còpies perfectes uns dels altres. Els extraordinaris processos metabòlics que ens fan funcionar són idèntics dins teu i dins meu.

Però el més fascinant de tot no és això. El que és realment magnífic és lo increïblement diferents que som.

Sovint empro aquesta argumentació quan treballo amb directius i comandaments. La clau en les relacions humanes, incloses, per suposat, les que es produeixen a la feina, està en entendre això. Entendre, senzillament, que tots som diferents.

És sentit comú, oi? Sí, no estic pas descobrint res nou, res enigmàtic. Però si fem examen de consciència, quants cops oblidem aquest fet? Quantes vegades ens pensem que els demés són, han de ser, com nosaltres? Quants malentesos, i frustracions, ens genera aquest oblit?

La natura ha emprat els mateixos materials per crear organismes extraordinàriament diferents entre ells. No hi ha dues persones iguals, en comportament, en pensament, en forma de ser.

En l'àmbit professional, però també en el personal, un bon exercici és recordar-se aquest fet quan ens relacionem amb un altre. Veu el món com nosaltres? No, amb tota seguretat. Potser serà més similar a nosaltres que una altra persona, però no és fotocòpia. L'exercici d'intentar entendre com és l'altre s'anomena empatia, i, com deia, és una de les claus en la gestió de persones.

Què pensa? Per què? Quins seran els seus objectius, quines les seves prioritats? Què el preocupa? Com són els seus sentiments? Què valora més? Com m'aproximaré, quins arguments empraré per discutir amb ell i no ferir-lo? Com comunicaré el que vull de forma que m'entengui?

Podeu pensar, en llegir aquest article, que això no és astronomia. Però m'haureu de permetre que ampliï el concepte d'astronomia, com sovint faig, al de natura. I dins de la natura, dins del cosmos, nosaltres, els humans, som un fascinant invent, un extraordinari experiment. Con deia abans, tot dins nostre és idèntic... i alhora tan i tan diferent. No és increïble?

L'astronomia, com deia el gran Carl Sagan, és una enorme lliçó d'humilitat. Però també d'inspiració respecte a temes com aquest. Aspectes íntimament lligats al món de les relacions personals.

La propera vegada que miris el cel, pensa-hi. La pols de les estrelles ens ha forjat, però la natura s'ha preocupat per dotar-nos d'una complexitat astoradora, incomprensible, que ens fa meravellosament diferents i únics. Quan miris el cel, pensa en la propera discussió que has de tenir, pensa en la relació malmesa, o en aquell problema laboral amb el teu superior o el teu company.

Quan miris el cel, deix que la llum de les estrelles t'ajudi a trobar les pistes que et poden guiar per preparar la reunió, la comunicació, o la discussió. Simplement adquirint consciència de la necessitat d'entendre a l'altre.


Sí, el cel també ens pot ajudar en això. Ja veus, una raó més per deixar-se anar mentre es gaudeix del cel estrellat.  


Estels i Planetes

TOP