dimarts, d’abril 25, 2017

Les naus més llunyanes que té la humanitat

Cada cop es troba més a prop. El que fa uns centenars d'anys era un punt lluminós, a penes indistingible dels molts que omplen l'espai, és ara una esfera de color vermellós que creix poc a poc. Un Sol, una estrella. La primera que visitarà des que va abandonar la Terra.

També es poden distingir uns punts brillants, força a prop de l'estrella. Segurament planetes.

Per fi! El viatge per l'espai buit i fred ha estat desesperadament llarg. Com seran els móns que s'obren al davant? N'hi haurà algun que vibri amb formes de vida desconegudes?

Els equipaments electrònics de la nau varen ser dissenyats amb la primitiva tecnologia del segle XX, de forma que no tenen emocions. Perquè si en tinguessin, estarien a ben segur emocionats. La seva antena tampoc va ser preparada per poder emetre des de tant lluny. En qualsevol cas, la nau ho provarà, i enviarà tot un seguit de senyals cap a la direcció de la qual prové. Bé, tampoc no importa gaire. Ni que el senyal fos molt potent i arribés al planeta blau, potser no hi hauria ningú per escoltar-ho.

Després de 40.000 anys de viatge, la sonda Voyager 1 haurà arribat finalment al sistema estel·lar Gliese 445, a 1,6 anys llum de la Terra. Una nana vermella, molt més freda que el Sol, que probablement tindrà planetes al voltant.

No, la Voyager 1 no va ser enviada a Gliese 445. Es simplement la ruta que segueix. Un camí etern, perduda en l'espai. Amb un disc d'or, per cert, que conté un seguit de missatges i esquemes que ara semblen còmicament ingenus.

Igual que la Voyager 1, tenim altres naus que, completades les seves missions, ara naveguen a tota velocitat cap a destins no planificats.

Quines són les sondes que la humanitat ha deixat escapar, com a ampolles de nàufrags, i quan arribaran a algun lloc?


A més de la Voyager 1, tenim a la seva germana, la Voyager 2. Aproximadament en 40.000 anys també, arribarà als voltants de l'estrella Ross 248, a 1,7 anys llum d'aquí. Porta, també, el disc d'or, amb sons del nostre món.

Aquestes dues sondes viatgen a uns 60.000 Km per hora, i van abandonar el nostre planeta l'any 1977.

Més antigues, tenim a les Pioneer 10 i Pioneer 11, que daten de 1972 i 1973 respectivament.

La Pioneer 10 arribarà, ni més ni menys, que a la gegant vermella Aldebarà, a la constel·lació del Taure, d'aquí a 2 milions d'anys.

La Pioneer 11 trigarà 4 milions d'anys en visitar l'estrella Lamdba de la constel·lació de l'Àliga.

Les dues Pioneer porten una placa amb dibuixos. Un missatge de nàufrag, encara més ingenu que els dels Voyager.

Us imagineu? Uns viatges eterns. Et fa pensar.

Per exemple, si estem parlant de 40.000 anys, per no dir de milions d'anys. Com serà llavors la Terra? Per qui estarà habitada? Haurà sobreviscut la nostra civilització? Quines catàstrofes, provocades per l'home o naturals, hauran castigat el planeta?

Un altre conjunt de preguntes interessants es refereixen a com deuen ser altres sistemes estel·lars. Estrelles amb planetes, possiblement molts d'ells amb condicions que anomenem habitables.

Un tema també força inquietant és pensar en l'interès i utilitat d'enviar naus a sistemes estel·lars propers. Les nostres naus seran ridículament antiquades comparades amb les que la tecnologia del segle XXII, per exemple, permetrà fabricar. Quin sentit té enviar, doncs, naus que seran atrapades a mig camí per nous enginys, molt més ràpids i avançats? Seguint aquesta línia de pensament, ens podem preguntar fins quan hem d'estar paralitzats per aquest fet. És a dir, en quin moment ens hem de decidir a enviar naus preparades per explorar altres estrelles i planetes, sense importar el fet que acabo de comentar. O, formulat diferent, quan considerarem que tenim la tecnologia adequada per a enviar naus que viatgin en temps raonablement curts?

És clar que encara no hi som, en aquesta aventura d'enviar naus lluny. Com us deia, les anteriorment comentades, les Voyager, i les 2 Pioneer, no van ser dissenyades ni preparades per explorar més enllà del nostre Sistema Solar, i s'han convertit en monuments a la tecnologia humana, que vagaran pel cosmos per sempre.


Però d'entre tots els interrogants, un és especialment inspirador per mi. Arribarà un moment en el que algú capturi un d'aquests enginys? No, no passarà en les properes desenes de milers d'anys. Ni segurament en els propers milions, o centenars de milions d'anys. Però en algun moment, molt enllà en el futur, una civilització avançada detectarà les naus? Ens podem imaginar la seva sorpresa. Servirà alguna de les nostres sondes per ajudar a aquella civilització a contestar la pregunta de si estan sols a l'univers?


I, posats a pensar, us imagineu si fóssim nosaltres els que demà detectéssim una ferralla còsmica provinent de les profunditats de l'espai?


dimecres, d’abril 19, 2017

Signatura de llibres per Sant Jordi al Passeig de Gràcia

Amics seguidors del blog,

estic molt content de compartir amb vosaltres que, aquesta propera diada de Sant Jordi, signaré els meus dos llibres a l'estand que la llibreria Horitzons tindrà al Passeig de Gràcia, davant del número 98 (és la illa de La Pedrera). Hi seré de 12 a 13:30.



Tindrem exemplars de "Retrats d'un univers sorprenent" (en català i en castellà), llibre de divulgació adreçat a tots els públics. Com funcionen les estrelles, què són les galàxies, com va començar tot, com acabarà, estem sols a l'univers, ...



I per suposat també tindrem el llibre que acabo de publicar sota segell Bambú a tot l'estat, en català i en castellà, "Projecte Galileu". Una novel·la juvenil d'aventures, il·lustrada pel Luís Bustos, i que incorpora píndoles científiques en mig d'una trama de misteri i suspens, ambientada a l'any 2052. El jove lector podrà entendre més sobre com funciona la gravetat, per què el nostre cel és blau, de si una brúixola serà útil a Mart, ... mentre llegeix l'aventura plena de perills i acció que viuen 3 adolescents.



Vull aprofitar per agrair el suport dels mitjans de comunicació, compromesos en ajudar als escriptors modestos. Ha estat el cas de Catalunya Ràdio i dels seus programes "El Matí de Catalunya Ràdio", i "La Nit dels Ignorants 2.0". I també del programa "El Matí de Barcelona" de Betevé. La notícia havia saltat, en forma del pas d'un asteroide força gran relativament a prop nostre, i també del descobriment espectacular fet a Encèl·lad, un petit satèl·lit de Saturn (que podria reunir les condicions per haver pogut desenvolupat vida en la profunditat del seu gran oceà subterrani). Tots dos mitjans, que m'han demanat intervenir per explicar aquestes notícies, no han dubtat en comentar sobre els llibres.

Aquí us deixo l'enllaç a les intervencions:






Vull agrair, també, l'interès de Radio Euskadi, i del seu programa "La Casa de la Palabra", que em va entrevistar, sobre el llibre "Projecte Galileu", fa uns dies:




Així que si passegeu per Barcelona diumenge i us passeu, em farà molta il·lusió poder saludar-vos personalment.


dilluns, d’abril 17, 2017

La visita segura de l'asteroide 2014 JO25 el proper dimecres

No, aquest cop no ens caldrà paraigües per sortir al carrer. L'asteroide 2014 JO25 passarà a quasi 2 milions de quilòmetres de distància.

He pogut llegir per internet alguns articles de to catastrofista, o, si més no, sensacionalistes. És veritat que des de l'any 2004 no ens visitava un objecte tan gran (l'asteroide en qüestió té unes dimensions que van des dels 600 metres al quilòmetre). I no tornarem a tenir una visita d'aquest calibre fins al 2027.


Però 2 milions de quilòmetres són un bon coixí, companys. Estem parlant de quasi 5 cops la distància que ens separa de la Lluna. Així que no cal patir.

El que sí que representa el pas que el JO25 farà dimecres dia 19 és un recordatori que, estadísticament, algun dia tocarà. Com ha tocat en el passat molt cops al llarg de la història del nostre planeta.

Comencem pel quotidià. Cada dia cauen petits fragments d'asteroides i cometes. Trossos minúsculs, la majoria dels quals no arriben a tocar terra i es desintegren a les capes altes de l'atmosfera. Altres, un xic més grans, arriben a la superfície del nostre planeta, i llavors és quan els anomenem meteorits.

Doncs bé: cada dia cau un per equivalent a uns 27 elefants adults! A l'any, això són més de 50.000 tones de material. Pensem-hi el proper cop que ens sorprengui el traç lluent d'una fugissera.

També cada dia passen ben a prop roques més grans. Objectes que es mesuren en desenes de metres. Alguns ens freguen a tota velocitat. I de vegades, un d'ells inicia una trajectòria de caiguda. Com va passar l'any 2013 a Chelyabinks, Rússia. Recordeu? Allò va ser un objecte que es calcula tenia uns 20 metres, i que es va fragmentar, en mig d'una gran explosió, a l'aire. Va haver-hi més de 1.500 ferits, degut a l'ona expansiva i al trencament de vidres. Afortunadament, no va anar a més, perquè tot i que 20 metres és una senyora roca, amb aquestes dimensions els meteoroides es trenquen amb la fricció amb l'atmosfera, i arriben a tocar terra en forma de fragments més petits.

Això que va passar al 2013 tornarà a passar, igual com ha succeït incomptables vegades en el passat. Com més gran, més destrosses evidentment. Però menys probable que passi. La cosa va així: infinitat d'impactes petits cada dia, però una probabilitat cada cop menor d'impacte com més gran sigui l'objecte (afortunadament, sinó ja no seríem aquí).

De quines destrosses estaríem parlant? Depèn de molts factors, entre els que podem citar la composició de l'asteroide, la velocitat i trajectòria amb la que impacta, i, evidentment, el lloc on cau (a l'oceà? o sobre una gran ciutat?)

Per a que ens fem una idea: un objecte de la mida d'un edifici de 20 pisos que caigués sobre una ciutat l'arrasaria completament. L'explosió seria equivalent a l'arma nuclear més potent que puguem tenir.

Si l'asteroide o cometa tingués uns 2 quilòmetres de mida, la destrucció seria total en un radi de més de 300 quilòmetres, i els efectes de l'ona expansiva provocarien destrosses molt importants fins a uns 1.500 quilòmetres de distància! La llum del Sol quedaria bloquejada durant molts mesos per la quantitat de pols que s'enlairaria, i moltíssimes espècies vegetals i animals desapareixerien.


Com deia abans, la probabilitat que això passi és molt petita. Però si agafem un període força llarg de temps, l'aposta sembla més que segura.

El cometa que va eliminar als dinosaures es calcula que tenia uns 10 quilòmetres de grandària. És curiós pensar que aquesta brutal extinció massiva va facilitar, per altra banda, el desenvolupament dels mamífers, que fins llavors havien estat uns actors secundaris en el joc de la vida.

Com alguna vegada ja he explicat en aquest blog, una agència americana té, com a missió, descobrir i controlar als objectes que tenen òrbites perilloses. Actualment portem descoberts més de 15.000 objectes en òrbites properes, i 900 d'ells tenen mides de més d'un quilòmetre, i quasi 8.000 de més de 140 metres! I la llista no para de créixer.

La pregunta és: n'hi ha algun dels grans que tingui una probabilitat no menyspreable de xocar contra nosaltres? Hores d'ara cap. D'aquesta gran llista d'objectes, no en tenim cap que es prevegi pugui impactar dins una franja de temps de, diguem, un segle. Però, és clar, estem parlant dels coneguts. Res impedeix que demà descobrim un objecte nou, provinent dels confins del nostre Sistema Solar, i que tingui trajectòria de col·lisió.

Què faríem, llavors? També n'hem parlant en el blog. Recordeu lo dels tractors gravitacionals? Posar grans naus orbitant ben a prop dels objectes, i durant molts anys anar-los desviant lentament de les seves trajectòries per l'efecte de l'atracció gravitatòria amb la nau. I recordeu els robots miners? Sembrar de petits robots la superfície de l'asteroide, que expulsin a gran velocitat terra excavada, provocant, així, un impuls invers que acabi també desviant gradualment l'atacant. Però cap d'aquests mètodes, ni altres, han passat del paper.

Justament, hi ha convocada una cimer de científics a Tokio a meitats del proper mes de maig. Allà "s'anunciarà" de descoberta (fictícia) d'un asteroide gran en via de col·lisió, amb probabilitat d'impacte de l'1% al 2027. AVISO, abans no us puguin arribar informacions falses: és una simulació, no és un objecte real. Volen, en aquesta cimera, discutir el cas hipotètic, i veure quines serien les opcions.

Bé, de moment veurem el pas del 2014 JO25 dimecres dia 19, com deia a 2 milions de quilòmetres de distància. I dic veurem perquè, aquells que disposin de petits telescopis, i sàpiguen on mirar, podran intentar veure'l, les nits del 18 i 19. Què veuran? Una minúscula estrelleta. Però que amb el pas de les hores en mourà apreciablement. No serà senzill d'observar, perquè, com explicava, serà un diminut puntet entre la munió d'estrelles que un telescopi mostrarà. Per aquesta raó, s'ha de saber distingir, i anar equipat amb un bon mapa estel·lar. A internet en trobareu uns quants, si esteu interessats (aquí hi ha una referència: http://www.virtualtelescope.eu/2017/04/11/potentially-hazardous-asteroid-2014-jo25-how-to-observe-it/)

Demà dimarts, 18, a les 8:15 del matí en parlaré breument al programa de El Matí de Catalunya Ràdio. I dimecres dia 19, cap a les 9 del matí, ho faré a BTV ràdio.

Per acabar: tot i que alguns intenten exagerar el fet per a crear impacte sensacionalista, penso que qualsevol fenomen que passi al cel i que ens faci reflexionar una mica sobre coses com el nostre origen, el nostre destí, la vida, la humilitat de la nostra posició, etc., paga la pena. Com dic sovint, el gaudiment del cel és una experiència excepcional, i aquestes coses donen municions per poder pensar i deixar volar la ment quan un és allà estirat, mirant un cel fosc i estrellat.


Així que benvinguda visita llunyana i segura del 2014 JO25, al qual desitgem tota la sort del món però sempre ben lluny de nosaltres. No volem haver d'agafar el paraigües durant molt i molt de temps.


divendres, d’abril 07, 2017

Una cascada d'emocions. Això ens fa especials.

Si algun ésser totpoderós premés un botó i fes desaparèixer la Terra, el Sol, tota la nostra galàxia composada per més de 500.000 milions d'estrelles... l'univers no ens trobaria en falta.

Seria un esdeveniment catastròfic, que no tindria cap efecte en el cosmos.

Què més dóna? Uns 500.000 milions de Sols més o menys, amb els seus 500.000 milions de planetes aproximadament. Amb segurament milions de terres. I amb una de molt important per nosaltres.

Fa molt temps que sabem que no ocupem cap posició privilegiada a l'univers. Per molt que ens vàrem encaparrar en ser el centre de tot, ara sabem que no som el centre de res. La nostra galàxia, la Via Làctia, és una entre milers de milions. No té res d'especial.

Fixem-nos. Estem descobrint tantes i tantes galàxies que les estem batejant amb noms tan avorrits com IC 1127. Quin nom ens estaran posant, a nosaltres? Segurament el mateix tipus de nom. Un nom gris i irrellevant. Inconscients que, en un dels quasi infinits planetes d'aquesta insípida galàxia, hi ha vida.

Quin contrasentit! No signifiquem res dins una escala macroscòpica. Però ho signifiquem tot en la nostra humil vida. Sí, perquè tenim el regal de la vida. I dels sentiments. I dels records. En un univers buit i fred, omplim de vida aquest racó irrellevant.

Ara mateix els pensaments se'm barregen al cap, i he decidit escriure aquest article quan encara estic submergit dins les emocions. Acabo d'escoltar, després de molts anys de no fer-ho, i quasi per atzar, l'ària de la Musetta de l'òpera La Bohème, de Puccini.


Sabeu quan quelcom et fa vibrar ben dins? I et transporta a records, olors, i visions del passat? De quan erets nen? És fascinant. Records alhora entranyables i tristos. Perquè alguns estimadíssims ja no hi són.

Quina capacitat tan extraordinària tenim! Els sentiments, i els records. Només fa falta una espurna, en el meu cas ha estat La Bohème, per desencadenar una reacció en cadena, una cascada imparable d'emocions.

I, sí, l'univers s'expandeix. En mig de la immensitat de l'espai, som insignificants, i cada cop serem més petits en aquest cosmos que no para de fer-se gran.

Però aquí estem. Vivint i morint. Pensant. Creant. Estimant. Quina passada!

Segurament em moriré abans l'home no hagi pogut entendre aquest miracle de la vida. L'enorme seguit de reaccions químiques que fan viure i morir. Pensar i crear. I estimar. Però igual que els nostres avantpassats no entenien un eclipsi de Sol, i els temien per desconeixement, els humans, un dia o un altre, acabarem per descobrir els mínims detalls d'això que anomenem vida. Si no ens aniquilem abans, és clar.

La realitat mana. Les xifres canten. Les evidències que ens demostren que no som res són irrefutables. Però penso que de la mateixa forma que ningú ens enyorarà si desapareixem, tampoc ningú s'enfadarà amb nosaltres si, per un moment, ens sentim especials, únics. No com a posició prepotent o egoista. Sinó com a sentiment de gratitud a la natura.


Decideixo publicar aquest article després de dubtar uns instants. És astronomia? Que cadascú ho valori.


diumenge, de març 26, 2017

Meravellosament diferents

Ho hem dit moltes vegades, i constitueix un dels fets més evidents i senzills de la natura. Som pols d'estrelles.

Tots nosaltres estem fets del mateix material. La matèria primera amb què l'univers ens ha construït va ser produïda dins les immenses fàbriques de les estrelles. Durant milions d'anys, les estrelles gegants han anat cuinant el material, i al morir l'alliberen. És en les explosions de les imponents supernoves que es constitueixen tots els elements químics que hi ha a la natura. El ferro de la taula o la cadira, o de la nostra sang. El sodi de la sal. El nitrogen dels nostres aminoàcids. El carboni de les nostres cèl·lules. L'or dels nostres anells. El coure del fil elèctric. L'oxigen que respirem. El calci dels ossos. Tot, absolutament tot. Excepte l'hidrogen, l'element més simple del cosmos, que es va formar en el primer sospir del Big Bang.


Tots nosaltres vivim en el mateix lloc. Un bellíssim planeta blau, a la distància justa de la seva estrella. La Terra, casa nostra, sense comparació.

Dins nostre, tots som còpies perfectes uns dels altres. Els extraordinaris processos metabòlics que ens fan funcionar són idèntics dins teu i dins meu.

Però el més fascinant de tot no és això. El que és realment magnífic és lo increïblement diferents que som.

Sovint empro aquesta argumentació quan treballo amb directius i comandaments. La clau en les relacions humanes, incloses, per suposat, les que es produeixen a la feina, està en entendre això. Entendre, senzillament, que tots som diferents.

És sentit comú, oi? Sí, no estic pas descobrint res nou, res enigmàtic. Però si fem examen de consciència, quants cops oblidem aquest fet? Quantes vegades ens pensem que els demés són, han de ser, com nosaltres? Quants malentesos, i frustracions, ens genera aquest oblit?

La natura ha emprat els mateixos materials per crear organismes extraordinàriament diferents entre ells. No hi ha dues persones iguals, en comportament, en pensament, en forma de ser.

En l'àmbit professional, però també en el personal, un bon exercici és recordar-se aquest fet quan ens relacionem amb un altre. Veu el món com nosaltres? No, amb tota seguretat. Potser serà més similar a nosaltres que una altra persona, però no és fotocòpia. L'exercici d'intentar entendre com és l'altre s'anomena empatia, i, com deia, és una de les claus en la gestió de persones.

Què pensa? Per què? Quins seran els seus objectius, quines les seves prioritats? Què el preocupa? Com són els seus sentiments? Què valora més? Com m'aproximaré, quins arguments empraré per discutir amb ell i no ferir-lo? Com comunicaré el que vull de forma que m'entengui?

Podeu pensar, en llegir aquest article, que això no és astronomia. Però m'haureu de permetre que ampliï el concepte d'astronomia, com sovint faig, al de natura. I dins de la natura, dins del cosmos, nosaltres, els humans, som un fascinant invent, un extraordinari experiment. Con deia abans, tot dins nostre és idèntic... i alhora tan i tan diferent. No és increïble?

L'astronomia, com deia el gran Carl Sagan, és una enorme lliçó d'humilitat. Però també d'inspiració respecte a temes com aquest. Aspectes íntimament lligats al món de les relacions personals.

La propera vegada que miris el cel, pensa-hi. La pols de les estrelles ens ha forjat, però la natura s'ha preocupat per dotar-nos d'una complexitat astoradora, incomprensible, que ens fa meravellosament diferents i únics. Quan miris el cel, pensa en la propera discussió que has de tenir, pensa en la relació malmesa, o en aquell problema laboral amb el teu superior o el teu company.

Quan miris el cel, deix que la llum de les estrelles t'ajudi a trobar les pistes que et poden guiar per preparar la reunió, la comunicació, o la discussió. Simplement adquirint consciència de la necessitat d'entendre a l'altre.


Sí, el cel també ens pot ajudar en això. Ja veus, una raó més per deixar-se anar mentre es gaudeix del cel estrellat.  


dissabte, de març 18, 2017

Un eixam de naus volaran cap a una altra estrella... i jo ja no ho veuré

Sí, és una d'aquelles fites que no veuré. Són tants, tants i enormes, els reptes tecnològics que hem de superar que, de moment, aquesta missió és tan sols un projecte sobre paper.

Un projecte sobre paper, però que compte al darrera amb el suport d'un multimilionari, de nom Yuri Milner, i d'un grapat de científics, cada cop més nombrós. Entre ells, el gran Stephem Hawking.

(podeu veure al multimilionari, junt amb el famós físic, a la foto de la dreta. Milner sosté el prototip de les naus).

El projecte, Breakthrough Starshot, va, ni més ni menys, que d'enviar nano-naus a l'estrella més propera. I fer-ho a velocitats properes a les de la llum, per tal que el viatge es pugui fer en qüestió d'anys.

Anem a pams.

La idea és impulsar, mitjançant un conjunt de potents làsers, unes naus que estarien composades d'un xip minúscul (en els dissenys actuals es parla de naus de 15 mil·límetres de costat). La llum dels làsers espitjaria una gran vela (d'uns 4 metres de costat) a la que les naus estarien connectades.

S'està pensant en assolir velocitats de l'ordre del 20% la de la llum. Això s'aconseguiria amb uns pocs minuts d'impuls per part dels làsers, un cop les naus i les seves veles estiguessin en òrbita fora de l'atmosfera. D'aquesta forma, el viatge al sistema estel·lar que tenim més a prop, el complex Alfa Centauri, es podria fer aproximadament en uns 20 anys.

Què portarien les minúscules naus? Doncs aquest és un dels grans reptes de la tecnologia. En un espai tan reduït transportarien una càmera (!), un sistema de transmissió per poder-nos enviar imatges i dades, i un conjunt d'instruments de mesura (el concepte "conjunt" adquirirà, després d'aquest projecte, un nou significat!)

Per què estan parlant de moltes naus? Seria l'estratègia dels peixos quan ponen ous. Naus tan petites i lleugeres no podrien disposar de protecció front possibles impactes. A aquestes velocitats, el xoc contra un gra de pols còsmic seria fatal pel xip. Durant el viatge de 20 anys podrien passar moltes coses. De forma que la solució, diuen, és llançar-ne milers alhora, esperant que algunes d'elles sobrevisquin.

I un cop allà? Aquesta és una de les grans crítiques que els detractors del projecte, que, per cert, n'hi ha molts, esgrimeixen. Les naus, sense capacitat de navegar, sense motor, passarien a tota velocitat de llarg. És a dir, tot el cost (enorme) del projecte serviria per recollir algunes dades i imatges, potser llunyanes, d'alguna de les estrelles del sistema Alfa Centauri, i potser, amb molta, molta sort, en alguna de les imatges podria sortir algun planeta (sento emprar tantes "algunes" en aquest paràgraf,... però és que haurien de coincidir moltes "algunes" per anar bé).


Des de la Terra, a tanta distància, és impossible "apuntar". Sí, apuntaríem a l'engròs, cap al sistema estel·lar. Però desconeixem les òrbites exactes dels planetes que hi pugui haver (sabem ara que n'hi ha), i ben bé podria passar que les naus travessessin aquells sistemes solars a força distància de qualsevol dels objectes que hi habiten, i que les dades que ens enviessin fossin totalment inútils.

De nou, l'estratègia dels peixos. Si se n'envien milers, algunes de les naus podrien passar a prop de les estrelles, o d'algun planeta. Qüestió de molta, molta sort. Les probabilitats serien ínfimes, ja que els espais buits entre planetes són enormes.

Altres reptes importants tenen a veure amb els làsers. De moment, no es disposa a la Terra de cap sistema de làsers que tingui la potència que el projecte requereix. El sistema constaria de centenars de làsers, que combinarien la seva llum per formar un feix enormement potent.

Una altra qüestió és com enfocar de forma precisa els làsers cap a les veles. Estem parlant de veles de 4 metres, però que se situarien a milers de quilòmetres de distància. Com fer arribar de forma exacte un feix de llum làser al centre de cada vela? L'impuls només hauria de durar uns pocs minuts. Assolida la velocitat de creuer, la nau ja seguiria per inèrcia.


I les veles? Tampoc sabem ara mateix com fabricar-les. Han de ser extraordinàriament primes (es parla de gruixos equivalents als de les parets d'una bombolla de sabó), i fetes d'un material brutalment reflectant. És a dir, aquestes veles han de poder reflectir més del 99,999% de la radiació que rebin dels làsers. Perquè si no la potentíssima llum del làser les destruirà. No disposem d'aquest material, i s'haurà de dissenyar expressament.

Més reptes? El sistema de transmissió. Sí, perquè volem que quan les naus supervivents ens enviïn dades, les puguem rebre. Com enfocaran? Imagineu-vos un quadradet de 15 mil·límetres de costat, a 4 anys llum de distància: la seva micro-antena ha d'enfocar amb tanta precisió cap a la Terra que sembla impossible poder-ho aconseguir. Perquè, és clar, la potència de la seva emissió serà molt baixa. Tota l'energia l'aconseguiran de minúsculs generadors, segurament nuclears (que càpiguen en un xip de 15 mil·límetres, recordem!).

Per rebre les feblíssimes senyals, un possible sistema seria fer que els milers de naus es llencessin en grups espaiats, en eixams, de forma que els senyals de les primeres fossin rebuts i retransmesos per les següents, en un sistema en cadena. Això també solucionaria la problemàtica de l'apuntat.

Veient tots aquests problemes, i la futilesa més que probable del resultat final, un es pregunta: paga la pena?

Personalment, i igual que molts científics, penso que sí. Només pel que significa el desenvolupament tecnològic que aquest projecte impulsaria. Nous materials, nous micro-sistemes. Cada repte, cada un d'ells, es mereix un projecte a part. De fet, l'home ha avançat, al llarg de la història, a partir de reptes, molts d'ells amb poca possibilitat de resultat final satisfactori.

Crec que és un projecte absolutament inspirador. No només impulsarà la tecnologia, sinó que ens pot unir en una aventura apassionant. Sí, perquè aquest projecte requerirà de la participació d'un munt de països, i de milers i milers de científics i enginyers d'arreu.

I els diners? De moment el multimilionari en té per anar posant. Però suposo que se'n necessitaran més. Molts més.

Com sempre, tot ha de ser equilibrat. No podem descuidar els problemes gravíssims que tenim al nostre planeta. Alguns ben bé al costat de casa nostra. Hem de tenir clares les nostres prioritats. Però no per això hem de seguir investigant i fent avançar la tecnologia, que ens hauria de servir per anar construint un món millor per a tots.

Aquest delicat equilibri, ho sé, és complex. Però, sempre dic, mirem les despeses en armament. L'exemple que empro sovint: 6 o 7 avions de darrera generació, dels de matar, paguen actualment una missió no tripulada a Mart. O a Júpiter. 6 o 7! Penseu ara quants avionets de llençar bombes compren els països cada any.

Els meus insignificants 10 euros els empraré per comprar oli, arròs, o pasta per a les persones que recullen aliments a l'entrada dels supermercats (no ho faig amb la freqüència que tocaria). Són insignificants per mi, és clar. Per altres signifiquen poder menjar. Però al mateix temps, vull que part dels impostos que pago es dediquin també a combatre les desigualtats. I de pas, uns quants a la investigació. I en cap cas a la guerra.

Bé, he començat parlant d'una missió impossible, i he acabat amb un altre tema impossible.

Humans! Potser algun dia algú ens estudiarà. I ves a saber si ens arriben a entendre!

De moment, seguiré llegint i seguint aquest projecte il·lusionant. Com diu un dels seus impulsors: avui som molt lluny de poder-lo fer realitat. Però potser si ara comencem, en uns 40 o 50 anys estarem a punt.

Les matemàtiques se'm donen bé, crec. 50 anys de desenvolupament, més uns 20 anys de viatge, més uns 4 anys per a rebre els senyals. No, crec que ja no ho veuré.


Però res m'impedeix tancar els ulls i imaginar. Imaginar un eixam de petites naus, corrent a tota velocitat per a donar una ullada a un indret de l'univers totalment desconegut.

dissabte, de març 11, 2017

Empresa i astronomia? Pot ser?

Empresa i astronomia? És possible?

Aquesta és una qüestió que em vaig plantejar ara fa un parell d'anys, davant els suggeriments de familiars i amics. Coneixedors de les meves dues passions, m'encoratjaven a intentar sumar aquests àmbits. Per què no un producte per empreses, que utilitzés l'astronomia com element facilitador de dinàmiques de discussió de negoci?

Després de tot, Leading-On, la meva empresa de consultoria, és especialista en gestió del canvi i persones, i fa molt de temps que treballem amb equips directius, comandaments, i forces comercials, conduint sessions de treball sobre aspectes clau de la seva activitat. I, a títol personal, l'astronomia ha anat ocupant, cada cop més, una part important de la meva agenda. Per què no provar-ho?

La llavor d'una idea es va anar desenvolupant. Seria una metodologia innovadora, pionera. No hi havia referències similars, ni res que s'hi assemblés. Justament, aquesta era la gran oportunitat.



No, no es tractava de pujar un grup d'executius a un observatori, a observar el cel. Això no té cap mèrit. És una activitat divertida, interessant,... i ja està. Havia de ser quelcom que impactés en el negoci, en les problemàtiques del client. Havia de ser una metodologia, que agrupés un seguit d'activitats, d'exercicis, de discussions, que vehiculessin el treball sobre les temàtiques clau que el nostre client necessités.

Amb un primer esbós d'aquesta metodologia, vàrem trobar els socis ideals. Per un costat, el Parc Astronòmic del Montsec, que hi va creure, i amb el que vàrem arribar de seguida a un acord de col·laboració per realitzar allà les activitats. Per un altre, l'empresa Tu i Lleida, especialista en serveis turístics en el territori, que ens resoldria tots els aspectes logístics, com ara allotjaments, desplaçaments, etc. Com una bombolla, l'entusiasme dels  Consells Comarcals de la Noguera i del Pallars, de la Diputació de Lleida, i dels pobles de la regió es va sumar al nostre propi.

No vàrem trigar gaire en aconseguir el primer gran èxit. Una gran empresa que hi va creure, i es va convertir en el primer client. El comitè de direcció d'una multinacional farmacèutica va ser la primera referència d'un producte que naixia amb molta il·lusió, i amb l'orgull de ser realment una innovació en tota regla.



Els aprenentatges de la primera edició ens varen permetre millorar, i introduir nous elements en les dinàmiques de treball. I així vàrem anar sumant clients. Noms molt rellevants en el seus sectors. Grans multinacionals, amb equips de vegades vinguts des de fora.

Avui aquella idea de fa dos anys és un producte assentat, i enregistrat sota la marca "A space to grow" ("Un espai per créixer"), que oferim en varis idiomes. Seguim sent pioners, i el producte no para de enriquir-se amb noves experiències i idees.

La il·lusió dels que treballem a Leading-On segueix, també, en alça. Preparem novetats, alguna d'elles bastant espectacular. La veu ha corregut, i hem rebut interès d'altres llocs, d'Espanya però també de fora, que s'han posat en contacte amb nosaltres per exportar la metodologia.

Empresa i astronomia. Què més podia demanar?


Podeu trobar més informació al web de Leading-On: Un espai per créixer.


Estels i Planetes

TOP