divendres, d’agost 19, 2016

Encontre amb l'asteroide que podria impactar la Terra al segle XXII

Bennu és el seu nom. Una roca de mig kilòmetre de grandària, que segueix una òrbita perillosament propera al nostre planeta.

Al setembre la NASA llençarà la missió OSIRIS-REX, destinada a trobar-se amb l'asteroide l'any 2018, estudiar-lo, i retornar a la Terra mostres de la seva superfície.

Deixem per uns instants la seva perillositat i fixem-nos en la rellevància d'aquest objecte. Els asteroides com Bennu es varen formar en els primers instants del Sistema Solar. Es pot dir que estan pràcticament verges, composats per material primigeni, provinent de la infantesa del nostre Sistema Solar. A diferència dels planetes, la composició dels quals ha anat variant en base a impactes i/o degut a efectes tectònics, com ha passat aquí a la Terra.

En el cas de Bennu, a més, el material que el forma és ric en components de carboni, incloses, amb molta probabilitat, molècules orgàniques. Per què això és important? Perquè ens podria donar pistes de com va aparèixer la vida al nostre planeta.

Aquesta qüestió, la de la vida, és un veritable misteri. No en tenim ni idea de com va ser l'origen de la vida a la Terra. Només sabem que va aparèixer de forma bastant ràpida, a penes uns quants milions d'anys després que el planeta es formés. Una de les teories que es contemplen es basa en un origen extraterrestre del material orgànic precursor, en forma d'aminoàcids i altres molècules complexes, que podrien haver arribat a llom d'asteroides similars a Bennu.

Per aquesta raó, la missió OSIRIS-REX preveu la recollida de mostres del material que composa Bennu, en una arriscada maniobra en la que la sonda baixarà cap a l'asteroide, quedant-se a pocs metres de la superfície, mentre un gran braç es desplega, toca terra i recull mostres. Tot això en 5 segons. Posteriorment la sonda retornarà a la Terra, tot i que no hi entrarà, sinó que alliberarà una petita càpsula, molt protegida amb escuts tèrmics, que acabarà aterrant sobre el desert de Utah amb el tresor recollit a Bennu.

Abans, però, que OSIRIS-REX realitzi aquesta maniobra de recollida passaran uns quants anys. No serà fins al 2020, perquè durant 2 anys, a partir que hi arribi al 2018, la sonda es dedicarà a estudiar en detall mil·limètric l'asteroide, per seleccionar curosament el lloc sobre el qual baixar.

Com deia a l'inici de l'article, la missió té un altre gran objectiu.

Els darrers càlculs, els més precisos que tenim, donen una certa probabilitat d'impacte de Bennu contra la Terra cap a finals del segle XXII. La cosa va així: l'any 2135, l'asteroide passarà molt a prop del nostre planeta. En funció de com passi, i de les interaccions gravitatòries que es produeixin generades per la Terra, les següents aproximacions, en concret les que es produirien entre els anys 2175 i 2196 podrien ser molt perilloses.

Actualment no tenim cap mecanisme provat per tal de desviar un objecte en trajectòria de col·lisió. Tot el que ens pugui dir OSIRIS-REX sobre la composició de Bennu, i sobre les demés característiques físiques, no només ens ajudaria per construir un pla de defensa contra aquesta roca, sinó que ens permetria avançar en general en el disseny d'estratègies de protecció front objectes similars.

A més, resulta que hi ha un munt de petits efectes que poden desviar lleugerament l'òrbita de Bennu i que necessitem conèixer amb la màxima precisió possible si volem disposar d'estimacions fiables sobre un possible futur encontre. Un dels efectes més importants, i que OSIRIS-REX estudiarà en detall, és el conegut com efecte Yarkowsky, que afecta a objectes relativament petits i irregulars, com els asteroides. Els rajos del Sol escalfen de forma no homogènia la seva superfície, degut a les irregularitats, i la radiació tèrmica que retorna a l'espai actua com de minúscul coet impulsor que fa que l'òrbita de la roca s'alteri amb el pas dels anys. És fonamental entendre com funciona aquest mecanisme per a poder calcular amb la màxima exactitud les òrbites de futurs objectes perillosos.


Però, com de perillós és, en realitat, Bennu?

Una roca de mig kilòmetre no és cap broma. La que va extingir als dinosaures, ara fa uns 66 milions d'anys, es calcula que tenia entre 10 i 15 kilòmetres. No es tractaria, doncs, d'un exterminador en massa, però sí que tindria efectes devastadors. El cometa que, a començaments de segle XX, va destrossar un enorme bosc a Tunguska (Sibèria) devia tenir uns escassos 80 metres de grandària.

L'impacte de Bennu produiria una explosió equivalent a uns 3.000 megatons de TNT. Per a que ens fem una idea, això seria unes 60.000 vegades més potent que la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima a la Segona Guerra Mundial! Grans regions serien devastades, i els efectes tindrien conseqüències a nivell global.

Quina paradoxa, oi? Viatjarem per a estudiar un objecte que ens podria explicar cóm va arribar la vida a la Terra i que, alhora, representa una de les majors amenaces conegudes pel nostre planeta.


Haurem de seguir, doncs, amb molta atenció aquesta extraordinària missió, amb llançament previst el 8 de setembre.

dijous, d’agost 11, 2016

Nit d'estrelles al castell de Falset

Tal com estava previst, dins els actes previs a la Festa Major de Falset, ahir dimecres, dia 10 d'agost, vaig poder oferir una observació astronòmica popular a l'esplanada del castell.

En primer lloc, vull agrair a l'Ajuntament de Falset i a la Núria Borja el seu interès i totes les facilitats que varen posar per poder fer aquest esdeveniment. També agraeixo a l'Albert i al Josep el suport que varen realitzar amb els equips audiovisuals.

El dia no havia començat gens clar. Més aviat tapat i gris, va fer que molts estiguéssim pendents de la previsió, que anunciava un aclariment general i una nit clara i transparent.

I així va ser. Quan la gent es va començar a reunir a l'entorn del castell, sobre dos quarts de deu, només alguns núvols prims enteranyinaven un cel que ja s'obria.

El muntatge era bastant espectacular. Una petita càmera de vídeo, connectada al meu telescopi, portava la imatge de la Lluna i després de Saturn a l'ordinador, i es projectava amb un canó contra una de les parets del castell, proporcionant una visió gegant a tots els que allà es congregaven.



Un any més, el poble va respondre, i l'esplanada del castell es va omplir (quantes persones hi havia? 200? 300?). Equipat amb un micròfon i un potent punter làser, vaig poder anar completant les imatges de la Lluna i Saturn amb explicacions del cel i de l'univers. Mentre alguns es mantenien drets a l'esplanada, molts es van asseure a terra.

Com que l'observació coincidia amb les nits de la famosa pluja d'estrelles de Sant Llorenç, no va faltar alguna espectacular fugissera que la gent va rebre amb exclamacions d'admiració.

Per qui us escriu, va ser una vesprada molt satisfactòria, i una prova que una observació popular, adreçada a centenars d'assistents, ben suportada amb mitjans audiovisuals, no només és possible, sinó que acaba sent un esdeveniment espectacular.


És molt el que m'uneix a Falset. Allà és el meu observatori particular, i la nostra residència d'estiu. La meva mare hi va néixer, i la façana de la peixateria del meu avi és  encara dreta en un dels carrers principals del poble. És un lloc on sempre ens hi hem trobat bé, amb la gent, i amb la natura. Per aquesta raó, la meva satisfacció és doble, i sempre seré a disposició del poble per a poder col·laborar amb temes divulgatius.

Malgrat sigui una aportació modesta, el meu llibre, "Retrats d'un univers sorprenent", també es troba ja a l'aparador de la llibreria El Llapis de Falset, per a tothom qui vulgui llegir sobre les meravelles de l'univers sense necessitat de saber-ne gens.

Moltes gràcies, Falset, per la vostra confiança.


 (I gràcies Cristòbal per les fotografies que acompanyen aquest article!)


dimarts, d’agost 02, 2016

La pluja d'estrelles de les Llàgrimes de Sant Llorenç d'enguany

Com cada any, a l'arribar les vacances d'estiu, hem de parlar de la famosa pluja d'estrelles de les Llàgrimes de Sant Llorenç, que enguany sembla que prometen.

Aquesta pluja d'estrelles es produeix quan la Terra, en el seu recorregut al voltant del Sol, travessa una antiga òrbita del cometa Swift-Tuttle i impacta contra multitud de petits fragments que el cometa va deixar al darrere seu. Els fragments entren en contacte amb l'atmosfera del nostre planeta, a gran velocitat, i es volatilitzen en mig d'un flash de llum.

Entenent l'explicació sobre com es produeix la pluja d'estrelles, és fàcil veure perquè coincideix sempre, més o menys, amb les mateixes nits de l'any: justament és quan la Terra se situa, a la seva òrbita, en el punt de creuament amb l'òrbita del cometa.

La pluja de les Llàgrimes, científicament coneguda com les Persèides, pot ser observada durant unes quantes nits, abans i després del moment que es considera el punt màxim. Aquest any, la millor de les nits serà la del 12 al 13 d'Agost.

La predicció sobre la densitat,o espectacularitat, de les pluges d'estrelles és molt complexa i, honestament, poc fiable. Són molts els factors que hi juguen, astronòmics i també atmosfèrics.
Però deixeu-me dir això: mai aquesta pluja m'ha decebut. Potser perquè es produeix a l'agost, i ve molt de gust estirar-se de matinada mirant el cel, rodejat de família i amics, explicant històries divertides, fent petar la xerrada. Amb una mica de paciència, la caça de fugisseres està més que assegurada, i de vegades enganxes anys en els que els ohs! i ahs! són continus.

Serà aquest any un d'aquells, dels bons? Com us deia, no ho podem saber del cert, però les prediccions així ho semblen indicar. Hi ha vari factors, relatius a l'òrbita del cometa i de la Terra, que ho fan suposar.

En contra tenim a la Lluna. La seva llum no ajuda precisament a distingir fugisseres. Enguany la tindrem al cel, en fase creixent, durant les primeres hores de la nit. El millor és observar a partir de la matinada, quan la Lluna ja s'hagi amagat per l'horitzó oest. Això passarà a partir de 2 quarts de 2 de la matinada aproximadament.

Si no podeu esperar a la matinada, observeu sempre en direcció contrària a on està situada la Lluna, donant-li l'esquena, per permetre que els vostres ulls enganxin tanta foscor com sigui possible. Abans, però, doneu-li una ullada a la Lluna, que tindrà per sota a Saturn, i encara més a sota al brillant Mart, de color ataronjat, tal i com podeu veure en la simulació que he fet.

Com sempre, busqueu un lloc fosc, allunyat de les ciutats. Aprofiteu la tornada de la festa major del poble on hagueu anat a passar uns dies. Eviteu estar a prop de zones il·luminades, i si teniu accés a una terrassa que quedi elevada per sobre de l'enllumenat del carrer, perfecte. Estireu-vos en posició còmode (eviteu el mal de coll de mirar tota l'estona al cel!), i gaudiu de l'espectacle de la Via Làctia, que tindreu exactament sobre vostre. Salteu d'estrella en estrella, recordant històries, deixant vagar la ment. I les veureu arribar.

Les fugisseres de les  Persèides acostumen a deixar traces ràpides, que desapareixen quasi a l'instant, i d'un color grogós.

Si sou bons observadors, notareu que tots els traços, si els allargueu imaginàriament, provenen d'una mateixa zona del  cel, que s'anomena radiant.

Quan les vegeu, recordeu què són. Esteu veient petits fragments de cometa.

No patiu si no podeu observar el dia 12. Intenteu qualsevol de les nits anteriors o posteriors. Tot i que la del 12 serà la més espectacular, les altres nits quasi que asseguren, amb paciència, poder-ne veure unes quantes.

Jo aquest any faré una xerrada i observació molt especial la nit del 12 d'agost. Seré a la finca de les bodegues Jean León, un lloc espectacular a Torrelavit, on Torres organitza una nit d'astronomia i vi. Si voleu venir, en uns dies podreu trobar més informació a http://www.jeanleon.com/es/enoturismo.

Aquest agost no oblideu de mirar el cel, val?


divendres, de juliol 22, 2016

L'univers dels slums de la Índia

Aquestes setmanes la meva atenció no està centrada pas al cel. 

En un univers tan immens com el nostre, hi ha un racó de planeta que m'emociona cada dia de la setmana. Un lloc remot, estrany per nosaltres, on es parlen altres llengües i on es fa palesa la brutal pobresa del que anomenem tercer món.

Són els barris més pobres de Delhi, a la Índia. Els triats per la Laura, l'Andrea, la Natàlia i la Paula per aportar el seu granet de sorra en benefici de l'educació de nenes, nens, i dones desfavorits.

Si sou pares podreu entendre perfectament l'orgull, i alhora el patiment, que sentim per tenir una filla allà.

No s'ho han posat fàcil, i els "slums", com es coneixen aquests barris d'aspecte terrorífic, ens ensenyen la seva duresa en cada fotografia que rebem.

Però al mateix temps ens hem fixat en el rostre de les nenes i nens que abracen de forma entusiasta a les nostres heroïnes. Somriuen. Amb aquells somriures francs i sincers, dels que omplen la cara. Somriures de felicitat.

Com? He dit felicitat? Pot ser, això?
Potser serà perquè no coneixen res més. A lo millor serà que volen agrair amb el somriure la dedicació dels voluntaris. No ho sé exactament, però sí sé que és una tremenda lliçó, una bofetada a la cara. I la qüestió és que agafaries qualsevol d'aquests rostres somrients i l'abraçaries. I l'adoptaries.

Sí, ja ho sé. No cal anar-se'n a la Índia per enfrontar-se amb la misèria que pateix més de la tercera part del planeta. La pobresa i el patiment el tenim ben a la vora. Als nostres propis carrers, i en els ravals de les nostres ciutats.


A través dels relats que rebem, imaginem mil llengües i olors. Peus descalços i temples. Slums i improvisades escoles. Classes que les nostres voluntàries donen, i que troben desesperadament curtes, ja que les famílies de les nenes i nens només els deixen anar a l'escola un parell d'hores. La resta, han de treballar. Potser remenant brossa pels carrers, si és que els poden anomenar carrers. No sé si n'hi haurà d'afortunats entre ells. Afortunats per treballar en tallers, veritables instituts de l'explotació infantil,  que es troben al final de la llarga cadena que potser porta directament cap a les nostres samarretes de moda.

L'ONG on han anat a col·laborar es diu Thrive Seed, i aquesta organització cada dia batalla per aconseguir que els infants dels slums tinguin el mínim de formació que els permeti tirar endavant i sortir de l'extrema pobresa. Una ONG entre mil, però que ara té captius els nostres cors.

Sabeu què costa pagar l'educació d'un d'aquests nens? Us creuríeu que 5 dòlars al mes? Menys de 60 euros a l'any poden marcar la diferència.

Mentre miro les imatges i llegeixo les informacions que la Laura i les seves amigues ens envien, l'univers segueix expandint-se. La Terra, girant.

Sí, benvolgut lector, avui també anava d'astronomia. Perquè l'astronomia és la més humanista de les ciències. La que parla de la nostra història, del nostre present, i del futur. Busquem respostes en els insondables buits del cosmos, quan no en tenim per explicar què és el que passa al nostre planeta. Al costat de casa, i als slums de Delhi.

Aquest estiu miraré el cel de forma diferent. Al cap i a la fi, ser cada cop més sensible respecte de la solidaritat és important.

Però més important encara és actuar.


dijous, de juliol 07, 2016

Al Matí de Catalunya Ràdio per explicar què farà Juno a Júpiter

La matinada del 5 de juliol, la sonda Juno, tal i com estava previst, va arribar a Júpiter, després d'un viatge de 5 anys, i es va posar en òrbita al voltant d'aquest planeta gegant.

Com explicava en l'article anterior, la missió ens ha de desvetllar unes quantes de les incògnites que tenim sobre Júpiter, i confirmar o no les teories que maneguem sobre com es formen els planetes gasosos.

S'espera que Juno pugui funcionar bé fins al 2018, moment en el qual els científics la faran caure contra el planeta. Els seus instruments hauran quedat molt malmesos per la forta radiació durant els anys de funcionament, i en qualsevol cas es vol impedir que pugui acabar contaminant algun dels satèl·lits més prometedors de Júpiter, com és el cas d'Europa. Així que el gegant engolirà a la sonda i la triturarà. Figuretes de Lego incloses.

Vaig tenir l'oportunitat d'explicar l'arribada de Juno a Júpiter al programa de El Matí de Catalunya Ràdio, amb la Mònica Terribas. Si voleu escoltar el tall ho podeu fer aquí.


Vull agrair al programa el seu interès pel tema, i la seva extraordinària cordialitat, que em va fer sentir molt còmode durant l'entrevista.

dimarts, de juny 28, 2016

La sonda Juno arriba a Júpiter amb 3 figuretes de Lego

El proper 4 de juliol arriba a Júpiter la sonda Juno de la NASA.

Aquesta missió promet molt, des del punt de vista científic. Júpiter és el planeta més gran del nostre Sistema Solar, dins del qual podríem possar-hi mil Terres, i són moltes les incògnites que tenim. Juno ha d'ajudar a resoldre-les.

Per començar, són vàries les teories sobre com es va formar realment el Sistema Solar. I per què no ho tenim del tot clar? Perquè hi ha coses que no quadren, que en "condicions normals" no haurien de ser com són.

Per exemple, els planetes gasosos més enllà de Júpiter, com són Saturn, però molt especialment Urà i Neptú, sembla que no es podrien haver format en el lloc que actualment ocupen. La densitat del disc de material que va formar tot el Sistema Solar era molt baixa en les zones on avui viuen aquests planetes, i la potent radiació del jove Sol hauria escombrat literalment molt del material disponible per a construir planetes gegants. Així que les teories més avançades apunten a que Urà i Neptú (i possiblement també Saturn) es devien formar molt més a prop del Sol del que estan ara, i que per interaccions amb Júpiter i amb multitud d'asteroides es van desplaçar fins el seu lloc actual. Per cert, que en el procés Urà i Neptú varen intercanviar posició.

L'estudi de Júpiter, i de la seva composició, pot donar-nos moltes pistes per a encaixar les peces del puzle.

Sabem que Júpiter està format per material molt i molt similar al Sol. Bàsicament per hidrogen i heli. En les parts externes de la seva enorme atmosfera, aquests gasos, junt a altres com ara amoníac o aigua, estan en estat gasós. Però a l'interior, sota la gegantina pressió que suporten, apareixen en estat sòlid. Encara més a l'interior, en el mateix cor del planeta, es suposa que hi ha un nucli, també sòlid, amb silicats.

L'atmosfera de Júpiter és espectacular, amb enormes tempestes que viuen durant centenars d'anys, com és el cas de la famosíssima gran taca vermella. Podem veure, amb els telescopis, la part més externa de l'atmosfera, però l'interior ens és bastant desconegut.

Una altra característica del planeta és el seu immens camp magnètic. Amb un interior d'hidrogen metàl·lic, gran conductor de l'electricitat, i amb un rapidíssim període de rotació de poc menys de 10 hores, Júpiter sembla una enorme dinamo. De fet, aquest serà un dels perills més destacats que haurà de vèncer Juno. La radiació que haurà de suportar serà molt gran.

La sonda entrarà en òrbita al voltant de Júpiter i durant anys anirà enviant dades i imatges.


Com a curiositat, sapigueu que Juno porta a bord 3 figuretes Lego. Una d'elles representa al genial Galileu, qui, al segle XVII, va descobrir els 4 satèl·lits principals del planeta gegant. Les altres dues figuretes representen al déu Júpiter, i a la seva dona, Juno.

D'aquesta forma les tres figuretes de Lego es convertiran en espectadors privilegiats. Com d'impressionants seran les visions de Júpiter des de tan a prop! Veure com es mouen les tempestes, i com varien els seus colors.


Si tot va bé, doncs, a partir del 4 de juliol l'humanitat tindrà una nova sonda (amb tres ambaixadors) orbitant un dels planetes del nostre Sistema Solar.


dimarts, de juny 21, 2016

Un titular que no era. No, a Catalunya aquest any tampoc han coincidit l'estiu i la Lluna plena.

Aquesta setmana hi ha hagut bastant embolic amb això de la coincidència entre l'entrada de l'estiu i la Lluna plena.

Titulars per tots els gustos. Que si feia 49 anys que no es produïa. Que si 70.

Total, que a petició d'una amiga meteoròloga he calculat el tema.

I... sorpresa! Aquest any NO han coincidit els dos esdeveniments!

Mireu la següent taula amb els càlculs:



Aquest any, la Lluna plena es va produir el dia 20 de Juny a les 13 hores, mentre que el solstici d'estiu va ser el 21 a les 0:32. Per ben poc, però no dins el mateix dia.

Crec que part de la confusió creada bé pel fet que hi ha hagut mitjans de comunicació d'aquí que han begut de les fonts americanes. Amb el canvi d'horari, per ells sí que els ha coincidit enguany dins un mateix dia. 

Òbviament, les 11 hores i mitja que han separat els dos esdeveniments es mantenen també pels EEUU, però els horaris es mouen tots, i sí, per ells tot ha coincidit en un 20 de Juny.

Així que ja veieu. De vegades no ens hem de creure el que llegim, ... tot i que certament l'error ha estat petit (per mitja hora).

I sobre quan feia que no es produïa una coincidència?

Doncs els càlculs diuen que l'any 1948 els dos esdeveniments van estar separats per només 44 minuts. Així que fa 68 anys (ni 70, ni 49).

Total, que el titular correcte sembla que seria quelcom com ara: "A Catalunya aquest any TAMPOC coincideixen la Lluna plena amb l'entrada de l'estiu. Aquesta coincidència és molt poc freqüent, i el darrer cop que això va passar va ser fa 68 anys."

Un titular poc atractiu. És a dir, un titular que no és titular.

Quin embolic, oi?

Un exemple de que les notícies aquí i a l'altre costat de l'oceà no tenen per què compartir els mateixos titulars.

Bona entrada d'estiu,... i bona Lluna plena a tots!



 (nota final de l'autor: si algú troba algun error de càlcul en les prediccions, rebré el comentari amb molta esportivitat :-)  )

Estels i Planetes

TOP