dissabte, de novembre 26, 2016

On hem de buscar vida fora de la Terra?

Pensar en la quantitat de coses que han hagut de coincidir, aquí a la Terra, per a que hi pugui haver vida és un exercici impactant, que et fa pensar sobre l'enorme fortuna que tenim de formar part d'aquest engranatge de la natura.

Què fa que un planeta sigui habitable?

Abans de parlar-ne, vull aclarir dues coses. La primera és què entenem per vida.


Quan parlem de la possibilitat de vida en altres indrets del cosmos, quasi automàticament pensem en éssers intel·ligents, potser amb 3 ulls, prims i alts. Però el cert és que si ja és complicadíssim que la vida, en la seva més simple expressió, aparegui, encara molt més complicat és que les formes primitives puguin arribar a evolucionar cap a entitats intel·ligents. Per això, quan parlem de vida em referiré a formes simples, potser a organismes unicel·lulars.

En relació, també, a aquest tema de la vida haig de dir que una de les preguntes que em fan sovint és el per què busquem el concepte de vida tal i com existeix a la Terra. És a dir, per què no ens plantegem trobar vida que no es basi, per exemple, en la química del carboni, o en l'aigua com a dissolvent. Podrien existir entorns, allà fora, en els que altres elements, com ara el silici, poguessin reemplaçar al carboni? I l'amoníac a l'aigua?

La resposta és que potser sí. Però si prou feina tindríem en reconèixer el nostre propi model de vida si el tinguéssim al davant, altres esquemes de vida ens passarien amb tota seguretat totalment desapercebuts. A més, l'únic model de vida que coneixem és el que ha envaït la Terra, i per això ens centrem en ell. L'únic que podem estudiar.

La segona cosa que volia aclarir és que la condició d'habitabilitat d'un planeta no implica necessàriament que allà hi hagi vida. Pot ser perfectament que un planeta reuneixi totes les condicions per a permetre que la vida prosperi, i en canvi ser un lloc erm i desert. No sabem encara com s'ho va fer la vida per aparèixer al nostre planeta. Podria ser un esdeveniment relativament senzill, donades les condicions oportunes. O, pel contrari, podria ser un fet extraordinari, quasi únic, molt difícil de reproduir en lloc més.

Aquest darrer comentari és oportú en un moment en el que estem descobrint cada cop més planetes que orbiten altres estrelles i que gaudeixen de condicions d'habitabilitat. El darrer d'ells, el més impactant i segurament l'objectiu prioritari d'estudi pels propers anys, és Proxima Centauri b, un planeta un xic més gran que la Terra que gira al voltant de l'estrella més propera a nosaltres. Sembla reunir les condicions d'habitabilitat, però ves a saber si allà hi haurà pogut progressar la vida.

Som-hi doncs. Quins són els principals efectes que farien que un planeta fos amic de la vida?

D'entrada, la distància a la seva estrella i les característiques d'aquesta. El nostre esquema de vida necessita aigua líquida, com deia abans. Sabem que l'aigua és força abundant a l'univers, però no sempre la podrem trobar en aquest estat líquid que tan interessa a la vida. El líquid element és el dissolvent perfecte, allà on es duen a terme les reaccions metabòliques que requereix la vida.

Pensem un moment en la Terra. Si l'agaféssim i l'apropéssim més al Sol, les temperatures lògicament pujarien, i els oceans s'acabarien evaporant. Resulta, a més, que el vapor d'aigua és poc resistent a la radiació solar, que seria més potent. En milions d'anys el vapor d'aigua de l'atmosfera s'aniria descomponent i perdent a l'espai.

Si pel contrari allunyéssim el nostre planeta del Sol, les temperatures baixarien. La natura respondria amb un mecanisme de protecció que es diu el cicle del carboni, i que actua en milions d'anys, que faria que els règims de pluges baixessin i que el CO2 de l'atmosfera s'acumulés (l'aigua de pluja actua netejant parcialment el CO2 i conduint-lo cap a terra, on passa a formar part de les roques). Amb més CO2 d'efecte hivernacle a l'atmosfera, la Terra podria mantenir encara temperatures relativament suaus, tot i que l'allunyéssim de l'estrella. Però fins a un límit. Més o menys a la distància de Mart, al nostre planeta es congelaria tot l'aigua existent.

Per tant, en el nostre cas diríem que les condicions d'habitabilitat es produeixen dins una franja d'espai que va més o menys d'on som ara fins a Mart. Un planeta situat fora d'aquesta franja seria, en principi, massa calent o massa fred per tenir aigua líquida en superfície.

Què passaria ara si canviem el Sol per una altra estrella? Una estrella més gran i calenta desplaçaria aquesta franja d'habitabilitat cap a fora. Una més petita tindria la zona d'habitabilitat molt més propera a ella. Aquest és el cas de Proxima Centauri b. El planeta orbita una nana vermella, una estrella molt més freda i petita que el Sol. En el seu món, la zona d'habitabilitat està extraordinàriament propera a l'estrella. Més propera que el que està l'òrbita del tòrrid Mercuri del Sol.

Així que el primer factor, com hem vist, és la tipologia d'estrella i la distància a ella. Un altre factor, que sembla lògic, és que el planeta sigui rocós.

Simplificant molt, coneixem dos tipus de planetes: els de composició majoritàriament rocosa, i els gasosos. En el nostre Sistema Solar, Mercuri, Venus, la Terra i Mart són del primer tipus, mentre que Júpiter, Saturn, Urà i Neptú són del segon. En els planetes gasosos no existeix, en teoria, el concepte de superfície. Tal com es va baixant des de les capes altes de les seves atmosferes, el gas que les composa (majoritàriament hidrogen i heli, tot i que també molts altres compostos, com ara l'amoníac, o el propi vapor d'aigua) es comprimeix, i pensem que a l'interior el gas arriba a ser sòlid. Però no hi hauria una transició tan abrupta com aquí, a la Terra, on passes, de sobte, de superfície a atmosfera.

Per tant, necessitem pensar en planetes rocosos. Segons els nostres models de formació planetària, els planetes estarien formats per components rocosos, de tipus silicats, fins a una massa aproximada de dos vegades la de la Terra. Un planeta molt més gran que el nostre  hauria acumulat, en la seva creació, majoritàriament gas, i probablement s'hauria convertit en el que anomenem un mini-Neptú gasós. És a dir, no totes les mides de planetes serveixen.

Aquests factors són els més bàsics, i els que fan que la ciència etiqueti un planeta com habitable. Però existeixen multitud d'altres aspectes que han fet de la Terra el que és.


Un dels més fascinants és l'existència de la pròpia aigua. Pensem que quan la Terra es va crear era un lloc massa calent com per a poder conservar l'aigua. Ens imaginem que la Terra era un lloc format per roca fosa, per magma. No hi havia encara escorça, i probablement no hi havia ni gota d'aigua (o molt poca). L'aigua que tenim, la que ens forma i que ha donat vida, i nom al planeta blau, creiem que va venir a cavall d'enormes asteroides i cometes, que varen impactar contra la Terra en la seva infantesa, fa més de 4000 milions d'anys. Gegantins xocs que varen anar carregant el planeta d'aigua, ja que els asteroides, igual que els cometes, són cossos rics en gel d'aigua.

No està gens malament, oi? Un planeta tan habitable com la Terra, de fet el símbol de l'habitabilitat, i que tot i complir les condicions aparentment necessàries va requerir de l'ajut de impactes catastròfics per a omplir-se d'aigua.

Un altre dels fets més sorprenents és l'existència de camp magnètic. Aquest camp no només serveix per a que puguem tenir brúixoles que senyalin el nord, sinó que bàsicament forma el nostre escut protector. El camp magnètic del planeta atura la gran majoria de partícules carregades elèctricament que ens arriben de l'espai a grans velocitats, unes del Sol i altres de les llunyanes explosions de les supernoves. Aquestes partícules en gran quantitat serien letals per la vida tal com la coneixem. Sense camp magnètic és probable que el nostre planeta fos un lloc solitari. Amb aigua líquida i habitable, sí. Però potser sense vida.

Ens podem preguntar què fa que un planeta tingui camp magnètic, ja que, per exemple, Mart o Venus no en tenen. Sembla que les raons són complexes, però simplificant tindríem un nucli metàl·lic semifós i en rotació. Això funcionaria com una gran dinamo, i generaria corrents elèctriques, la font del magnetisme en el planeta. La Terra té metalls en estat semifós al seu interior gràcies a l'escalfor que generen elements radioactius que lentament es van descomponent al llarg de milers de milions d'anys. I la rotació del planeta és suficientment ràpida (una volta en un dia) per a que la dinamo funcioni. Venus, en canvi, rota molt lentament (en 243 dies dels nostres!), massa lentament com per a crear camp magnètic. Mart, pel seu costat, per raons que no acabem de comprendre, tindria un interior metàl·lic, però segurament sòlid. Sense masses viscoses que es moguin, no generes corrents elèctriques ni magnetisme.

Actualment creiem que el camp magnètic també ajuda a conservar l'atmosfera. Sense ell, les partícules del vent solar aniquilarien poc a poc les molècules d'aire de les capes altes, i la Terra hagués perdut la seva atmosfera, o una bona part d'ella. Com de fet l'ha quasi perdut Mart.

Tot i que sumis els ingredients per a la vida, sembla que aquesta necessita un cert temps per a evolucionar i desenvolupar-se. A la Terra la vida va aparèixer uns 600 o 700 milions d'anys després de formar-se el planeta. Això ens porta, de nou, al tema de les estrelles hostes. Els Sols molt grans viuen poc comparat amb les llarguíssimes vides de les estrelles més petites. Una estrella gegant no viuria el suficient com per permetre aquesta aparició de la vida en un dels seus planetes habitables, i molt menys per donar temps a la lenta evolució de les espècies. Sembla, doncs, que també es necessitaria que l'estrella no fos gaire gran per a poder parlar de la possibilitat de vida.

Podríem seguir la llista amb més temes, com ara la inclinació de l'eix de rotació de la Terra, perfecte per a produir suaus estacions de l'any que han afavorit l'evolució de les formes vives. O les marees, que varen ajudar a la colonització del medi terrestre a partir dels oceans. L'existència d'una Lluna gran, que estabilitza l'eix de la Terra i provoca les marees, va ser, per tant, un factor clau. I vet aquí, un cop més, que la Lluna no va néixer amb la Terra, sinó que va ser el producte d'un cataclisme, l'impacte d'un embrió de planeta de la mida de Mart contra la jove Terra, fa milers de milions d'anys. Un impacte perfecte, per crear un satèl·lit perfecte.

No desesperem, però, veient la quantitat de coses que calen per fer aparèixer i progressar la vida. Pot haver altres indrets que siguin favorables, i no siguin planetes. En particular, els satèl·lits dels grans planetes gasosos. Allà, les enormes forces d'atracció gravitatòria dels planetes gegants generarien molta energia, i per tant calor, al deformar els seus satèl·lits, i podrien fer que sota les capes de roca gelada de la superfície poguessin existir oceans líquids. En aquest cas l'energia proporcionada pel planeta gegant compensaria la llunyania de l'estrella. Això podria haver passat, per exemple, a Europa, un dels satèl·lits de Júpiter.

Què tenim a favor de la vida? Penso que hi ha dues coses que poden lluitar contra les baixíssimes probabilitats de coincidència de tants factors.

Un d'ells, el més trivial, són les gegantines proporcions del cosmos conegut. Milers de milions de galàxies, cadascuna amb milers de milions d'estrelles, cadascuna amb una quantitat variable de planetes. Alguns d'ells, pocs, rocosos i orbitant a la distància habitable del seu Sol. I d'aquests, encara menys que tinguin realment aigua; i d'aquests, encara una petitíssima fracció dels que haurien estat seleccionats per la mare natura. Però és que les xifres de partida són increïblement enormes. Amb tant de planeta a l'univers, podem realment pensar que la vida és propietat només d'un petit planeta blau que hi ha a un racó insignificant del cosmos?

El segon factor és el disseny de la vida. La natura ha inventat quelcom molt resistent, i probablement en el fons dels gens més antics està codificada la lluita per la supervivència. És impressionant com la vida s'aferra a la vida. El nostre planeta ha sofert cataclismes imponents al llarg de la seva història, ja sigui per impactes com per períodes intensos de vulcanisme. Alguns d'aquests cataclismes han quasi esterilitzat la Terra, fent desaparèixer més del 90% d'espècies que hi pogués haver, espècies que mai no sabrem quines ni com eren. Però cada cop la vida ha retornat, i encara més forta, més exuberant.

Actualment es coneixen organismes microscòpics capaços de sobreviure força temps en condicions de vuit i de baixes temperatures, com les que existeixen a l'espai. Van ser els seus avantpassats els que potser van viatjar, protegits dins d'asteroides o petits meteorits, fa milers de milions d'anys, cap a una Terra buida per colonitzar-la?

Una cosa, però, és creure i confiar. I una altra és demostrar.

Així que aquesta és la cursa. Per una banda, intentar trobar formes de vida, potser fòssils, a les planures de Mart, o sota el gel del satèl·lit Europa. Per una altra, començar a identificar planetes habitables de tipus Terra que orbitin altres estrelles. La seva exploració queda molt lluny de les nostres possibilitats actuals, però en remot podem intentar esbrinar coses que ens puguin fer pensar que allà hi hagi vida. Recordeu, només pensar. Perquè la comprovació definitiva seria anar-hi i trobar-la.

En definitiva, potser l'existència de vida és una cosa més senzilla del que pensem. O potser no, i el conjunt de casualitats que han de coincidir la converteixen en una extraordinària excepció.

Sigui com sigui, és clar que la vida, fàcil o difícil, és la meravellosa obra mestre del nostre univers.




diumenge, de novembre 06, 2016

No et pots perdre la superlluna del 14 de novembre

El dilluns 14 de novembre tindrem la superlluna més gran des de fa molt de temps, i que trigarem bastants anys en tornar a veure.

Què és una superlluna?

La Lluna gira al voltant de la Terra seguint una òrbita que no és exactament circular, sinó lleugerament ovalada (en diem el·líptica). Això fa que hi hagi moments en els que la Lluna circula un xic més a prop de la Terra (es diu que la Lluna és al perigeu) i altres en els que se situa més lluny (els apogeus). Els planetes també presenten aquesta característica d'òrbites no circulars al voltant del Sol (en aquest cas, parlem dels perihelis i dels afelis).


Doncs bé, en diem superlluna quan coincideix que la Lluna és plena (o també nova) i es troba prop del perigeu de la seva òrbita. La raó és clara: a l'estar en el punt més proper a nosaltres, la Lluna apareix visualment una mica més gran (si és plena; en canvi, si és nova no la veiem, però en el cas de produir eclipsi total de Sol la durada d'aquest és màxima).

El 14 de novembre la Lluna serà plena, i passarà pel seu perigeu. Per tant, serà una superlluna.

No totes les superllunes són iguals, però. N'hi ha de més "súper" que d'altres. Això és degut, entre altres petits efectes, al grau de coincidència entre la fase plena i el punt de perigeu. En el cas de la superlluna del 14 de novembre, la coincidència és molt alta: només dues hores aproximadament separen el moment en el que la Lluna serà plena i el punt de perigeu. Això és el que la fa especial.

Com d'especial? Doncs serà la superlluna més gran des de l'any 1948, i no n'hi tornarà a haver una de tan gran fins l'any 2034. Així d'especial.

Què veurem? Una Lluna plena més gran del normal, tal com hem dit. Com de més gran?

Aproximadament un 14% més gran que una Lluna plena de les petites. En lluentor, aquest 14% es traduirà, ni més ni menys, que en un 30% més potent. Tot i que aquestes xifres semblen importants, no és trivial notar la diferència a ull nu si no es disposa d'una referència.

Un bon experiment, i record, serà fotografiar aquesta superlluna amb una càmera normal, i repetir la fotografia en qualsevol de les Llunes plenes següents. La comparació de la mida de la Lluna a les fotografies posarà fàcilment de manifest la major grandària de la superlluna.

La veritat és que la superlluna té molt poca rellevància des del punt de vista científic. Es tracta més d'un tema de folklore popular, però que als astrònoms ja ens sembla bé. Tot el que sigui fomentar l'observació del cel sota paràmetres honestos (vull dir, basats en informació fidel i no en paranys) és positiu, i fa que ens tornem més sensibles vers la protecció dels nostres cels.

Paranys? Sí, lamentablement n'hi ha alguns. Per exemple:

-Una superlluna afavoreix catàstrofes naturals=FALS. L'única raó que podria haver-hi seria degut a efectes gravitatoris majors. Però aquests efectes són molt petits, i no hi ha res que sustenti aquesta suposada teoria catastrofista.

-Les marees provocades per una superlluna són espectaculars=FALS. Pel mateix motiu que dèiem abans. Sí que és cert que l'efecte de marea és lleugerament superior amb una superlluna, però es calcula que com a màxim estem parlant de centímetres de diferència. Algú s'atreveix a mesurar pocs centímetres de diferència entre dues marees? Probablement un vaixell proper, o una roca nova a prop de la costa crearan més diferència entre la marea del 14 i la dels dies següents.

-És la nit preferida pels homes llops. Home, això podria ser. Jo, si en fos un, segur que preferiria sortir les nits de superlluna, per poder gaudir de la seva visió com fan els humans normalets.

Prepareu-vos doncs per mirar la Lluna del 14 de novembre. Les Llunes plenes sempre són fascinants, contemplades a ull nu. I aquesta encara ho serà més. 

Una magnífica i gran Lluna plena per mirar, i fotografiar, en família, mentre recordem el seu origen. Un origen apocalíptic, quan un gran objecte va col·lidir contra la jove Terra, fa més de 4 mil milions d'anys, per crear-li la companya que ara veiem al cel.


Potser mentre en gaudim podrem escoltar els sinistres udols, esperem que llunyans, d'algun home llop enamorat de la superlluna més gran en molts anys.

diumenge, d’octubre 30, 2016

Una ullada a les maternitats d'estrelles... i una batalla per la vida

Aquest és el famós doble cúmul de Perseu, que vaig fotografiar fa uns dies amb el meu telescopi des d'una clariana al bosc a prop de Castellcir, al Moianès.


Fixeu-vos en les dues denses agrupacions d'estrelles. Són nadons, Sols recent nascuts, fa a penes uns 13 milions d'anys aproximadament.

Com actualment sabem, la longevitat d'una estrella queda pràcticament fixada en el moment del seu naixement. En funció de la massa que acumula, el ritme de les reaccions de fusió nuclear que tenen lloc al seu interior serà més o menys alt, i l'estrella viurà desenes de milions o milers de milions d'anys. Per exemple, una estrella com el nostre Sol viu aproximadament uns 10 mil milions d'anys, dels quals en porta gastats la meitat. Les estrelles gegants, però, esgoten el seu combustible nuclear en qüestió de 50, 60 o 100 milions d'anys, i llavors moren en mig de grans explosions anomenades supernoves.

Som molt afortunats, ja que són precisament les estrelles relativament modestes, com el Sol, les que viuen suficient com per permetre que la vida pugui arribar a aparèixer i a evolucionar en algun dels seus planetes.

En qualsevol cas, siguin les estrelles grans o petites, totes elles neixen de forma similar, dins de grans nebuloses d'hidrogen.

Aquestes gegantines concentracions d'hidrogen són els bressols. L'hidrogen, l'element més abundant, i també el més lleuger de l'univers es va concentrant lentament, per efectes gravitatoris, fins que acaba creant boles enormes de gas, el qual s'escalfa a l'interior degut a la pressió de les capes externes que cauen cap el centre. Quan les temperatures dins arriben als 10 milions de graus s'encén el motor nuclear, i l'estrella comença a brillar amb llum pròpia, producte de la fusió nuclear de l'hidrogen. En aquell moment, acaba de néixer una estrella.

Les estrelles no acostumen a néixer soles, però. Les nebuloses són tan grans que donen llum a desenes o centenars d'estrelles més o menys al mateix temps. Són estrelles germanes, que comencen a viure relativament juntes, separades per pocs anys llum de distància, i que posteriorment es dispersen pels efectes gravitatoris de la galàxia.

En la fotografia del doble cúmul de Perseu es poden veure clarament les dues agrupacions. Són centenars d'estrelles que "acaben" de néixer. Un moment! I la nebulosa? No dèiem que les estrelles naixien en el si de les nebuloses?

En agrupacions tan nombroses, la pressió de la intensa radiació de les estrelles joves pot escombrar el gas proper. És a dir, el propi naixement de les estrelles pot aturar el procés de creació de més estrelles, al dispersar l'hidrogen de la nebulosa.

La distància calculada que ens separa d'aquests cúmuls és d'uns 7.500 anys llum. És una distància considerable per a que les estrelles dels cúmuls es puguin veure de forma tan clara (aquest objecte és visible, com una petita i difusa taqueta blanquinosa a ull nu si la nit és ben fosca). Això vol dir que les estrelles que allà han nascut són enormes, gegants molt més grans que el Sol. Estrelles que viuran poc, però que ho faran al límit, a tot gas (mai més ben dit!). Així que la radiació que desprenen deu ser, també, enorme. El que quedés de la nebulosa que les va donar la vida s'ha dispersat, doncs (els telescopis més potents aconsegueixen mostrar el residu d'aquesta nebulosa envoltant la zona).

Creiem que el nostre Sol també va néixer juntament amb altres estrelles. Poques pistes queden avui per poder identificar a les germanes del Sol, que s'hauran dispersat i distribuït per espais immensos dins la Via Làctia.

Per acabar aquest article sobre el naixement d'estrelles us deixo amb una altra de les meves fotografies. Una que mostra una galàxia propera, la M33. Les estrelles que veiem a la foto són de la nostra galàxia, i estan en un primer pla. La M33 l'observem en el rerefons, tan lluny que no podem identificar individualment les seves estrelles.


Les galàxies són com ciutats d'estrelles. La nostra és la Via Làctia, i conté aproximadament 200 mil milions d'estrelles, d'edificis. La M33 és una ciutat un xic menor, que vindria a formar part, juntament amb la Via Làctia, la galàxia d'Andròmeda, i unes 50 més, del que anomenem grup local, una gran zona metropolitana.

Les taquetes vermelloses que veieu a la imatge de la M33 són zones on estan naixent estrelles. El color vermell és produït per l'emissió de núvols d'hidrogen excitats per la radiació de les estrelles que estan donant a llum. L'hidrogen en aquestes zones, doncs, encara no s'ha dispersat, i funciona a tota màquina la factoria de fer edificis.

Vista des de fora, visió que mai no podrem tenir, la nostra galàxia, la Via Làctia, deu ser similar. Brillant amb la lluentor de milers de milions de Sols, i amb zones vermelles delatant la creació de més estrelles.

En el global de l'univers es pensa que actualment les màquines de fabricar estrelles s'han anat apagant respecte al ritme al que funcionaven fa milers de milions d'anys. És perfectament possible que al cosmos ara es morin més estrelles que no pas en neixin, senyal d'un univers que s'està fent vell.

La natura, però, s'ha protegit amb xifres astronòmiques d'estrelles, per donar i vendre. Dèiem que a la nostra galàxia n'hi deu haver unes 200 mil milions. I coneixem milers de milions d'altres galàxies. A veure, si multipliquem....


Buf, el meu cap no pot completar l'operació. Millor ho deixaré estar, i em quedaré una estona més mirant la foto del doble cúmul de Perseu, imaginant les grans estrelles gegants recent nascudes.


Nota: sembla que front tot això les nostres vides no tinguin la més mínima importància. Però no és així. La vida és un regal de la natura, i no podem malbaratar-la de cap forma. 


Acabem de rebre l'esperada notícia que la propera setmana una persona estimadíssima tindrà l'oportunitat de donar, i guanyar, la batalla vital contra la seva infermetat. Tot i que és molt forta i no li cal, desitgen que la natura li presti una mica de la mateixa força amb la que fa néixer coses tan espectaculars com una estrella, una formiga, o un petit ésser humà. Segur que ella sabrà retornar el regal amb escreix, com ha vingut fent fins ara.



dimecres, d’octubre 19, 2016

Arribada a Mart. Orbitador OK, però encara no sabem si Schiaparelli ha sobreviscut

Aquesta tarda, amb els dits creuats, hem seguit un dels moments claus de la missió ExoMars de l'Agència Espacial Europea (ESA) de la que parlàvem en l'article anterior.

Fa uns dies, el 16 concretament, la missió va arribar a les immediacions del planeta roig tal com era previst. A partir d'aquell moment, es van activar els mecanismes per a posar en òrbita estable el laboratori que haurà d'analitzar l'atmosfera en busca de signes de vida, i per fer baixar l'aterrador Schiaparelli. El dia D era avui per a les dues parts de la missió.

Tot ha començat bé. Schiaparelli ha enviat senyals en el moment d'entrar a l'atmosfera en caiguda lliure (a 21.000 Km/h !). També ha assenyalat la separació de l'escut tèrmic (correcte) i aparentment l'obertura del paracaigudes. Però en aquell moment s'ha perdut el senyal, i ens hem quedat tots amb una pantalla fosca, encefalograma pla, esperant veure aparèixer en ella un beep d'informació.

Mentre això passava, l'orbitador enviava una salutació a la Terra explicant que havia entrat correctament en òrbita i que estava bé de salut.


Per una part, felicitat al control de l'ESA. Tal com explicàvem fa uns dies, l'orbitador és la part principal de la missió, la que viurà força temps i començarà a buscar signes de vida. Per una altra, preocupació. Molta preocupació per saber la sort d'Schiaparelli. L'ESA recorda, però, que passi el que passi, l'objectiu de l'aterrador era provar nous sistemes de baixada a Mart, preparant l'arribada l'any 2020 del robot que completarà la missió. En qualsevol cas Schiaparelli està preparat per viure només uns pocs dies, i no té mobilitat alguna.

Immediatament que s'ha perdut el tic de l'aterrador, l'atenció s'ha traslladat al satèl·lit Mars Express, també de l'ESA (orbitant Mart des de fa 13 anys) i que, a mode de satèl·lit espia ha seguit la baixada d'Schiaparelli. La Mars Express havia de ser reconfigurada per enfocar les seves antenes cap a la Terra i enviar les dades, cosa que ha trigat en fer aproximadament una hora. Quan les dades s'han rebut, l'ESA ha anunciat que eren inconclusives. És a dir, que no certificaven la sort de l'aterrador.

I ara què?

El següent pas és esperar el reconeixement d'un altre satèl·lit, el Mars MRO, de la NASA, i que va entrar en òrbita l'any 2006. El Mars MRO té la tecnologia suficient, amb la càmera d'alta resolució HiRISE, com per poder fotografiar la zona de l'aterratge i poder saber quelcom.

En el moment d'escriure aquest article encara no s'han rebut les esperades imatges. Així que seguim esperant.

Si Schiaparelli s'ha estrellat serà una llàstima, però no canvia en res el desenvolupament de la missió. L'orbitador començarà a analitzar gasos en poc temps, i potser ens esperen sorpreses. I amb el que s'haurà après d'Schiaparelli es podrà assegurar l'arribada l'any 2020 de la joia de la corona en l'exploració de vida alienígena.


Actualitzaré aquest article amb la nova informació que arribi.

-------------------------------

* Actualització 21/octubre:

Tal com es sospitava, l'aterrador Schaiparelli es va estavellar contra la superfície de Mart. Tot i que en la roda de premsa del dia 20 l'ESA es va mostrar a la defensiva front a les insistents preguntes dels periodistes, ja es veia venir el final. Les dades enviades per Schiaparelli durant el seu descens mostraven que tot havia funcionat perfectament fins a un cert punt, quan sembla que el paracaigudes va deixar de funcionar abans d'hora.

Avui, el satèl·lit de la NASA Mars MRO ha fotografiat una taca fosca que seria el lloc de l'impacte, que s'hauria produït a uns 300 Km/h en una caiguda des de 3.000m d'alçada.

Les dades recollides seran de gran importància per evitar fallades l'any 2020 amb el rover que s'hi enviarà. Per altra banda, l'orbitador està bé, i cal recordar que és la part principal de la missió actual. En poc temps iniciarà la recerca de gasos a l'atmosfera que ens puguin donar pistes sobre l'existència de vida al planeta vermell.

dimecres, d’octubre 05, 2016

El 16 d'octubre comença la recerca de vida a Mart...a 21.000 Km/h

No ens podem queixar. A pesar de les retallades que la crisi ha imposat sobre l'exploració de l'espai, els darrers temps han estat plens de notícies espectaculars. I les que vindran.

(Per cert, recordeu que una missió típica, robotitzada, costa igual que uns 10 avionets militars de gamma alta. I seguim triant fer avionets per matar gent. Lamentable. Parlaré d'això amb més detall properament).

El 16 d'octubre comença una nova missió il·lusionant. Comença la recerca de vida a Mart.

Allà arribarà la sonda ExoMars, de l'Agència Espacial Europea. Un laboratori complert per tal de buscar indicis d'activitat metabòlica, actual o passada, al planeta roig.

En aquest blog hem parlat molt de Mart. Sens dubte, és el planeta que sempre ha fascinat l'home, amb el seu color vermell. El planeta dels suposats canals, que fa més d'un segle alguns interpretaven com a senyal de civilitzacions. La casa dels marcians.

Des de fa anys estem explorant Mart, amb sondes per terra i en òrbita. Actualment tenim 2 robots funcionant. Però cap d'aquestes missions ha estat específicament dissenyada per trobar vida. Són missions genèriques, que es focalitzen en conèixer millor el planeta, la seva composició i atmosfera, i la seva activitat geològica. Entre les coses fascinants que han descobert està la confirmació de la presència de gel d'aigua sota la capa de sorra, els signes evidents de llits de rius que portaven abundant aigua fa milers de milions d'anys, o la variació de temperatures provocada pel cicle de les estacions de l'any marcià.

ExoMars, en canvi, està especialment pensada per trobar senyals de vida.

La missió està composada per 2 fases. La primera d'elles va ser llançada a l'espai el 14 de març, i és la que arribarà el 16 d'octubre al planeta. Està formada per un laboratori, dissenyat per orbitar el planeta i analitzar amb detall la seva atmosfera; i un aterrador, una sonda que es desprendrà i baixarà a la superfície (sense mobilitat). La segona fase es llançarà l'any 2020, i constarà d'un robot, un "rover" similar als que hi ha circulant per Mart.

Aquest primer episodi de la missió es centrarà en buscar a l'atmosfera indicis d'activitat metabòlica. És a dir, la presència, i variació, de gasos que poguessin indicar la presència de vida actual, o restes de vida antiga.

Per exemple, sabem que el gas metà és molt inestable, i que desapareix per efectes de la llum del Sol. Trobar metà en estat lliure significa, doncs, que forçosament ha d'existir una font que el subministri i reposi constantment. Tot i que el metà pot ser alliberat per certs fenòmens geològics i en alguns processos minerals, la font més consistent de metà que coneixem és el metabolisme generat per microorganismes. Podria haver estat així també a Mart, fa uns milers de milions d'anys, quan les condicions allà es podien semblar a les que hi havia a la jove Terra. El metà produït llavors per microorganismes podria haver quedat atrapat sota terra, i alliberat ara lentament a l'atmosfera.

Resulta que l'any 2004 es varen detectar traces de metà marcià. Eren mesures sorprenents i al límit de la detecció, de forma que es va creure que podien ser errònies. Però recentment, el robot Curiosity ha pogut confirmar-ho. Així que la ExoMars tindrà feina assegurada, intentant seguir els canvis en les concentracions de metà, i també la seva localització sobre el planeta.

El metà és només un exemple, potser el més clar. Però hi ha altres gasos que poden donar pistes. A la Terra, són justament el metà juntament amb l'oxigen i l'ozó els biomarcadors que delaten la presència de la vida.

El laboratori en òrbita, com deia anteriorment, enviarà un aterrador a la superfície de Mart. Aquesta sonda, dissenyada per sobreviure un màxim de 8 dies marcians,  prendrà mesures des de terra, i, sobre tot, prepararà l'arribada del robot que constituirà la segona fase de la missió, convertint-se en una mena de test per provar els mecanismes d'aterratge.

L'aterrador, anomenat Schiaparelli, entrarà a l'atmosfera del planeta roig el 19 d'octubre a la trepidant velocitat de 21.000 quilòmetres per hora, i en uns 6 minuts haurà de frenar fins arribar a quedar-se immòbil durant uns instants a uns 2 metres d'alçada, per deixar-se caure finalment sobre la superfície. La frenada èpica s'aconseguirà mitjançant el fregament amb l'atmosfera, uns paracaigudes, i uns coets retropropulsors.

Hi ha certa preocupació, perquè l'aterrador arribarà en plena estació de tempestes de sorra, i això podria afectar a la maniobra de baixada, ja de per si delicada.

Tot plegat és un gran repte per l'Agència Espacial Europea, i en general per a l'humanitat.







Serà a Mart on podrem contestar finalment la pregunta? Serà allà on potser trobarem l'origen de la vida a la Terra? És en algun racó del planeta roig on en realitat vàrem començar a ser, fa milers de milions d'anys?


dilluns, de setembre 26, 2016

La NASA anuncia la troballa de guèisers d'aigua al satèl·lit Europa

Avui, dilluns 26 de setembre de 2016, la NASA ha comunicat una extraordinària i sorprenent notícia.

Divendres passat, dia 23, la NASA va convocar una roda de premsa sobtada, per avui, anunciant que es tractava d'una descoberta espectacular sobre el satèl·lit de Júpiter, Europa.


Les apostes eren clares: sabem que Europa està cobert per una capa de gel d'aigua, que creiem és molt gruixuda (segurament de quilòmetres). Per sota, teníem moltes raons per sospitar que hi havia un mar d'aigua líquida, la qual cosa convertia aquest satèl·lit en un món prioritari per a ser explorat (la foto de la dreta mostra la superfície gelada, amb quantitat de marques que "demostraven" que per sota hi hauria una massa líquida que mouria el gel i el fracturaria).

Total, que pensàvem que la notícia era la confirmació d'aquest mar salat. Però vet aquí que les apostes s'han quedat curtes (jo he saltat de la cadira quan, seguint en directe la roda de premsa per internet, han anunciat la troballa).

S'ha anunciat la descoberta (indirecta) no només del mar, sinó (directa) de guèisers (amb molta probabilitat d'aigua) escapant a través de les múltiples fissures de la capa de gel del satèl·lit.

Per què això és tan important?

La primera missió a Europa tindrà lloc dins la propera dècada. Actualment, els científics i enginyers estan començant a discutir com es podrà fer possible l'exploració del mar d'Europa. Perforar una capa de gel de quilòmetres de gruix per una nau d'una forma desatesa no sembla senzill.

La descoberta de guèisers d'aigua permetria accedir a aquesta aigua, i analitzar-la, sense necessitat de perforar el gel. Això és extraordinari, perquè simplifica moltíssim una missió que semblava ciència ficció. A més, l'existència d'aquestes ejeccions d'aigua podrien ser degudes a activitat geològica, cosa extraordinària en un satèl·lit (activitat segurament provocada pels efectes de marea de Júpiter).

La veritat és que penso que ningú s'esperava aquesta notícia.

La NASA, però, ha deixat clar a la roda de premsa que no tenen el 100% de confirmació, tot i que estan bastant segurs de la descoberta.

Anteriorment, se sabia de l'existència de guèisers a Encèlad, un satèl·lit de Saturn. Però, a diferència d'Europa, Encèlad no tindria un mar líquid, la seva superfície és rocosa, i els seus guèisers ejectarien més aviat partícules de gel. Tot això converteix la troballa a Europa com un fet extraordinari.


Com s'ha fet la descoberta? Doncs mitjançant observacions del llegendari telescopi espacial Hubble. Aprofitant els trànsits d'Europa per davant Júpiter (un trànsit és quan un satèl·lit circula pel davant del disc del seu planeta vist des de la nostra perspectiva). En alguns dels trànsits (no tots), el Hubble ha pogut detectar unes ejeccions que quedaven contrastades sobre la llum del disc de Júpiter. No es pot saber amb certesa absoluta si són d'aigua, ... però l'aigua és el màxim sospitós. L'anàlisi de la llum també és compatible amb que sigui aigua. En definitiva, ja ens hi podem apostar un pèsol.

Pel que han explicat avui, fa anys que la NASA estava al darrera d'aquest tema. Han esperat a tenir més dades i una major certesa. Les observacions varen ser fetes ni més ni menys que l'any 2014!

Han volgut ser molt clars respecte la possibilitat de vida a Europa. El fet que hi hagi aigua, activitat geològica, etc., no implica l'existència de vida. De l'aigua a la vida hi va un enorme salt. Però en tot cas sí que es tracta d'una descoberta emocionant i prometedora. Si haguéssim d'apostar per explorar algun lloc en busca de vida microbiana, després d'avui triaríem amb tota seguretat Europa (després de Mart, que ja fa temps que explorem i que hem de seguir explorant els propers anys). A Europa, per què no, podríem ser capaços algun dia de respondre una de les qüestions que més necessitem contestar.


De moment em sumo, però, a la cautela de la NASA. Ja és molt el que avui s'ha anunciat. Quedem-nos amb això, i ara a fer feina. A aconseguir una missió tan aviat com sigui possible en la dècada propera, per poder visitar un dels móns més prometedors del nostre veïnat.

---------------

Si voleu escoltar l'entrevista que em fa Catalunya Ràdio el dia següent a l'anunci de la NASA, en la que explico la importància del descobriment, ho podeu fer aquí:

https://www.youtube.com/watch?v=ArtSz0_zupA&feature=youtu.be

---------------

dijous, de setembre 22, 2016

30 de setembre: la missió suïcida de la sonda Rosetta

El 30 de setembre li arribarà un important senyal provinent de la llunyana Terra, a més de 700 milions de quilòmetres de distància. Un missatge esperat i alhora dramàtic.

La sonda Rosetta respondrà diligentment, com sempre ha fet. Segurament amb tristor, però amb molta valentia, iniciarà la maniobra de la seva darrera missió. Una missió suïcida, a la que no sobreviurà.

Pel seu pensament passaran molts records. Imatges fugaces de quan els científics la construïen, peça a peça i amb molta cura, als laboratoris de la Terra. Imatges del moment en què es va enlairar i abandonar el planeta blau, l'any 2004, per no tornar-hi mai més, amb la motxilla carregada d'il·lusions. Visions emotives de la Terra, preciosa, mentre s'allunyava. Els somnis mig esborrats de 10 anys d'hibernació per l'espai. El despertar, ja a prop del seu objectiu, el misteriós cometa 67P/Churyumov-Gerasimenko, on arribaria l'any 2014. Les fantàstiques i espectaculars visions d'aquella enorme roca, de més de 7 quilòmetres de grandària, amb dos grans lòbuls, i dels seus penya-segats.

Especialment, també el record de la seva filla, la sonda Philae, que va partir del seu ventre per caure lentament sobre la superfície del cometa. La preocupació primer, en veure com Philae lluitava per sortir-se'n en aquell entorn tan hostil; i la tristor després, quan Philae, després de rebotar incontroladament un parell de cops contra el terra, i d'enviar unes primeres dades que indicaven una molt precària situació, perdia contacte i callava per sempre. Bé, per sempre no. Un raig d'esperança va aparèixer el 17 de juny de 2015, quan, per uns pocs instants, Philae aconseguia reviure i emetre un senyal desesperat de vida. Però allò va ser un miratge, el crit final d'agonia de la primera sonda que la humanitat havia fet aterrar sobre un cometa i que ara es trobava inert i perduda.

El destí, però, no ha volgut que Rosetta acabés amb aquest trist record de la seva filla desapareguda. Fa a penes uns dies, en una de les darreres fotografies que li quedaven a Rosetta per fer, apareixia, després de mesos de buscar-la, la sonda Philae, inclinada de costat, sobre un terreny irregular. El lloc on va morir. Una mica de consol, no només per Rosetta, sinó també pels científics que tant s'havien esforçat en localitzar Philae des del seu històric descens el 14 de novembre de 2014, i que ja no confiaven en poder trobar-la.

Després de dos anys al costat del cometa 67P, enviant dades i imatges inèdites i d'enorme valor científic, que ens han de permetre conèixer més aquests enigmàtics objectes, el proper 30 de setembre la sonda Rosetta serà enviada en trajectòria de col·lisió contra el cometa, per obtenir les darreres dades i imatges, a ben segur espectaculars, d'una de  les missions amb més èxit de l'història de l'exploració espacial fins al moment.


Rosetta haurà acompanyat al cometa durant tot aquest temps, orbitant-lo ben a la vora. També quan el cometa es va apropar al Sol. És el primer cop que l'humanitat haurà pogut monitoritzar amb tot detall com es comporta un cometa en la seva aproximació a l'interior del Sistema Solar.

Amb el cometa 67P allunyant-se ja a gran velocitat del Sol, els panells solars, la font d'energia de la Rosetta, deixaran de rebre llum. Amb la missió complerta, els gestors de la missió han decidit programar aquesta darrera capbussada suïcida. L'alternativa era deixar Rosetta orbitant el cometa, en una hibernació final sense sentit.

S'ha escollit una zona del cometa força enigmàtica. Un àrea plena de grans pous, segurament creats per la volatilització de materials quan el cometa va passar a prop del Sol. Uns pous molt inestables, que es col·lapsen per gravetat. Un terreny perillosíssim, però alhora interessant per a la ciència.
Rosetta rebrà l'ordre d'entrar en un d'aquests pous, d'uns 130 metres de boca, transmetent dades fins al final.

El cometa 67P seguirà el seu camí, potser per tornar des de l'interior del Sistema Solar, d'aquí 6 anys. A la seva superfície, Philae, un petit enginy humà, intacte, aguantarà fins a la fi del cometa, o molt probablement fins a que un potent xorro de gasos, emanant d'alguna de les incomptables fissures que s'obren constantment, l'enviï sobtadament a munt i la faci escapar de la roca, en un viatge per l'espai que serà etern.

I dins d'algun dels pous del cometa, la ferralla desfigurada de Rosetta recordarà el lloc on va morir. Una sonda que ja ha passat a l'història, i que tots recordarem amb emoció.



Estels i Planetes

TOP